Header

Els nostres plaers


-Passar per davant d'un kiosc i buscar desesperadament si ha arribat la revista de ciclisme/triatló del mes....i trobar-la.

-Arribar a casa, i trobar-te la revista a la bústia

-Un cafè amb llet ben calent amb una cullerada de mel després d'un entrenament a temperatures gèlides.

-Que la sòcia et soprengui un dia amb un: "el dia que hagis de rodar suau, avisa'm........vindré amb tu !!!"

-Que rebaixis la teva millor marca després d'haver-te deixa't la pell en cadasqun dels entrenaments.

-Que et truquin de la teva botiga de bicicletes, i que et diguin...............ja t'ha arribat !!!

-Que et supliquin anar de compres....i tu busques el que faci falta perquè hi hagi un Decathlon ben a prop per...."donar una volteta".

-Que siguis capaç de no afaitar-te la barba en una setmana, però...això si....les cames sempre ben depilades.

-Buscar per la xarxa, quants euros et costaria un vol a Hawaii....per si de cas algun amic teu és classifica algun dia.....

-Menjar a migdia en un tres i no res....per aprofitar 1h de piscina o de córrer.

-I el millor de tots...que els de casa entenguin quins són els teus plaers.

Entrenaments 16-22 novembre 2.009 ( -27)

-Dilluns: Descans Total

-Dimarts: 2.700 m de natació, amb peus, 8 x 75 ( 25 forts ) + tècnica en blocs de 200. // Gimnàs-10' ergòmetre + 2 x 8 x 30 rep. peses + 10 ' ergòmetre.

-Dimecres: 1.600 m, amb 8 x 100 R20" // Pilates-Isomètrics

-Dijous: 1.800 m de natació, amb canvis de ritme 12 x 25 i 3 x 400 // 1:03 h carrera-10, 2 km , "cacos", amb blocs de 6' pujant ppm de 5 en 5. 144 ppm Av.

-Divendres: 3.100 m d'aigua, peus + 2 x 6 x 25 + 6 x 50 + 4 x 200/20"

-Dissabte: 2.500 m natació, 8 x 200 m // 50 ' carrera ( 2 x 12' prog 0-12 fins Umbral) + tècnica + 6 costes ( 5% pendent aprox.) + 8 rectes. // Abdom/ lumbars + pilates-isomètrics.

Aquells meravellosos anys....80


Entrenaments 09-15 novembre 2.009 ( -28ª)

-Dilluns: Descans Total

-Dimarts: 3.100 natació, sessió molt variada amb estils i cames,acabant amb uns grans 600 (200 progressius - 100 suaus ). // 10' CCL + 2 x 8 x 30 peses ( alternant tronc sup./inf.) + 20' exercicis tècnica carrera.


-Dimecres: 2.000 m natació, amb blocs de 200 i cames. // 10' ergòmetre + 2 x 8 x 30 rep. peses ( mateixos grups musc.que ahir, però canviant els exercicis per treballar altres angulacions) + 10' ergòmetre.

-Dijous: 0:54 h carrera, 2'caminar + 12' córrer + 6' córrer 5ppm^ + 2' caminar + 6' escales + 2' caminar + 6' córrer 5ppm ^^ + 2' caminar + 12' córrer + 2' caminar (1er.bloc de 6 -150 ppm / 3er. bloc de 6 -155-160 ppm). 7,5 km

-Divendres: 3.200 m natació, amb 8 x 100 a 1'33"-1'35" R20". // 47 km ciclisme mooooollttt...suaus. 1:58 h - 23.8 km/h - 106 ppm Av - 130 ppm Max.

-Dissabte: 3.500 de natació, amb 2 x 1.200 amb tècnica i progressius. // 0:45 h carrera, caminar i córrer (2-10-2-20-2-10) 141 ppm av - 6.6 km.

-Diumenge: 2:32 h btt - 57 km - 118 ppm

Natació 11.800 m / ciclisme 104 km / carrera 14,1 km / Altres ( gimnàs) 2:25 h

Hores setmanals 13:19 h

Entrenaments 02-08 novembre 2.009 ( -29ª)

-Dilluns: 1.200 m d'aigua regeneratius suaus //30' suaus de carrera per la gespa de la pista, sense pulsòmetre. El cos encara molt tocat del dissabte, però millor al final dels 30 '.

-Dimarts: 3.000 m natació, amb exercicis de força en sec en cada 100 de 2 x 600.

-Dimecres: carrera 0:54 h - 7,5 km. 2'caminar + 12' córrer + 2' caminar + 6' córrer 5ppm sup. + 2' caminar + 6' córrer pujant grades + 2' caminant + 6' córrer 8-10 ppm sup. + 2' caminant + 12' córrer + 2' caminant.

-Dijous: 2.500 natació, amb estils i 3 x 200 - 3 x 100. Braços carregats dels exercicis de força del dimarts. Demà repetirem. // 10' CCL + 30' abdominals/lumbars/exercicis flexibilitat + 15' tècnica carrera a la pista.

-Divendres: 3.000 m natació, igual que el dimarts exercicis de força ( semblo Madelman culturista )

-Dissabte: ciclisme 2:07 h-56 km, treient la pols a la Cervélo després de (?)....no recordo ja quan va ser la darrera vegada. Ajustant el nou sillín, i adaptant-me a la posició. Acabo just a temps no comenci el vendaval anunciat per als propers dies.

-Diumenge: 3:03 h caminant , 1:40 h pel Montsià i la resta entre Amposta i l'Aldea. Pel Montsià amb forts desnivells tan pujant com baixant ( inclosa una culada ).Amb Benja, Eva i ratet amb Pili.

Natació 9.700 m / Ciclisme 57 km / Carrera 12.5 km / Altres ( Gimnàs i caminar ) 3:48 h

Hores setmanals 11:19 h

Retorn























Ara, potser llegint aquest post, alguns entendreu de que anava això del 2 i del 1. Com un compta enrrera ben curt ( millor hagués estat començar des de 5), però mira per on ho vaig escurçar i fer-ho des del 2....i tot això per què? Doncs per començar de nou, tornar al "ruedo", ficar-me un pitrall 8 mesos després.....en que moltes coses han passat....moltes, massa i tot, però bé, tornem a ser aqui.....per seguir amb el viatge.

I res millor que tornar-hi ben a prop de casa............a l'Ironterra, que aquest cop comprenia 1.3 km de natació, 60 km de btt i 14 km de cursa a peu, recorrent la magnífica Barra del Trabucador i la badia dels Alfacs.
La natació molt bé, rapideta, rapideta.....................ja se sap, quan estàs dins al mogollón sempre vas una mica més ràpid del que toca. L'aigua plana com un plat, dia perfecte per nedar, i Benja estirant-se els cabells de la ràbia que tenia pobre ( vaig pensar en ell mentre nedava).

La btt una bogeria, vaig sortir intentant adivinar sobre la marxa els nivells dels participants, i vaig poder enllaçar ja a la primera volta amb un grupet. I quin grupet !!! l'integravem uns 8 , i anàvem com a bojos , fent relleus, la gent tocant la roda del de davant, alguna rebatuda memorable, portavem una argentina que havia moments que ens feia anar de cul..., i aixi vaig aguantar 4 voltes, fins que al veure que el pulsòmetre no baixava de 165-170 ppm vaig decidir voluntàriament abandonar el grupet, per almenys fer la ultima volta tranquil, i soltant cames....però ja havia fet tard, anava tocat de cames, i ja només pensava en els 14 km de carrera.
Acabo la bici, i tinc 1.5 h de descans, menjo lleuger, plàtan, aigua, orxata i mig powerbar, no tinc ganes de començar en la panxa molt plena...aprofito per estirar-me un ratet, estirar una mica, i comentar la jugada amb Pili... que havia baixat a fer pic-nic i admirar els "altres" cossos més ben guarnits que pupulaven per allí.

La carrera a peu comença amb bones sensacions, però només van durar 3 km, a partir d'allí veient que no anava ni en rodes, i que per molt que intentés aguantar algun grupet, soc incapaç d'anar a menys de 5'/km............i a sobre al km 4 em desunflo del tot.................i m'instal-lo en un ritme ridícul però sense cap pretensió més que la d'acabar................amb el cap ben alt.

M'instal-lo en posicions de "farolillo rojo", però no em preocupa, el meu objectiu es acabar després de 8 mesos sense ficar-me un dorsal................i em mentalitzo per aixi fer-ho. Agafo un ritme de Verano Azul versió Piraña, i em passa la darrera participant, i miro detras i hòstiaaaaaa..............el cotxe escombra !!!, ara si que ja l'hem cardat noi....vaig l'ultim. Bé, cap problema, el cap ben alt.............a què hem vingut? a acabar , no? Pos au mano..............espavila.........que fas tard. El sol caient, jo pel mig del Trabucador.......lalalalalalrarlalalalalala............que bonic ( kamaku diuen els de més a dalt del Francolí), si....si...si...molt bonic, però vaig lúltim. Em venen al cap les vegades que he acompanyat a l'ultim de l'Ironcat, i penso...mira per on...........el mateix però en posicions diferents, abans dins al cotxe, ara aqui corrent.

Arribo a meta, i 20 metres abans Aleix em vé a rebre, i em dona un feix de floretes que havia recollit per alli i em diu: per a tu papa !!! joderrrrrrr...............gallina de piel.............igualet que a Hawaii quan arribes...jajaja...............arribo a meta, l'speaker s'enssanya amb el meu nom recordant la posició ( maldito roedor ).............però jo content, de veritat, molt content.......no m'importava la posició de la carrera........m'importava arribar sencer...i que el peu respongués al 100 %.........o sigui que objectiu complit !!!


A la classificació combinada vaig obtenir millor posicions, gràcies a la natació i sobretot a la bici.
Gràcies als/les que em vau animar...de veritat...s'agraeix molt i molt.

Seguim endavant........sempre endavant.

1


2


Bici robada









M'acaba d'arribar en email demanant la difusió d'aquest robatori de bici, inserto el text original.
Buenos días,

Me dirijo a ustedes para informarles que en la pasada edición del GARMIN BARCELONA TRIATLON, mi bici fue robada en boxes. Tras finalizar la prueba, fui a recogerla y pese a llegar bastante temprano, la bici ya no estaba.

Con este aviso, no pretendo recuperar mi bici, ya que es cosa casi imposible. Lo que pretendo es que todos los implicados en el mundo del triatlón: federaciones, tiatletas y seguidores, no permitamos que esto vuelva a suceder. La mejor manera para que no se convierta en un hábito, es cerrar filas. Me gustaría que entre todos intentemos que mi cuadro ( los componentes es más complejo) no se utilice en ninguna competición a nivel nacional, y que si algún triatleta, ciclista o taller lo localiza, lo notifique a la policía . La denuncia fue cursada el mismo día de la competición, y constan fotos de la bici. Es una bici muy llamativa, así que será desmontada, pero le cuadro y las bielas llevan número de serie.

Os envío fotos con el fin de dificultar, al ladrón o ladrones, el lucro con este tipo de robos. Los números de serie corresponden a cuadro/Biela Chorus derecha / Chorus izq.

Gracias por vuestra colaboración.

Pablo Crespán (Fed. Catalana Triatlón Dorsal 1640)

Jenson




Encara que reconec que la F1 no és de les meves aficions, mira per on he trobat aquestes fotos. Us sona la seva cara?

Quina festa

Mireu que ens ha descobert en Manu al seu Twitter, una veritable festa en els temps que corren.....divertidota, divertidota !!!

Açó és Pulp o calamar?

Ja sé que fa dies, no cal que m'ho recordeu, que només faig que afegir videos, però el temps i la feina no ajuden gaire a la inspiració darrerament. No us espanteu, aviat tornaré...molt aviat.
I un cop més, i per animar el pati, no m'he pogut estar d'insertar la segona entrega del director de "Cor Valent ( Pepito Wallace)", amb aquest magnífic "Açó és Pulp o calamar?" que m'han enviat des del País Valencià.
Moltes gràcies Josep.............seguim caminant en la nostra busca.


L'Aleix mediàtic

Triatló Titan Serra de Cadis

Em recorda el video de la final de la Champions 2.009, que en Pep els va ficar als jugadors abans del partit, però aquest m'agrada més.......normal !!!

Pili......ens tornem a casar?

Pepito Wallace ( Corvalent )

Un amic molt especial m'ha enviat aquest video, on surten velles glòries de la Ruta de l'Abadejo per terres valencianes. És molt bó, o almenys a mi m'ha fet molta gràcia.

Amb aquest amic vaig compartir moments especials per als dos un matí de Sant Joan per terres bàvares a primera hora del matí, abans de tirar-nos a un canal a nedar.....intentant arreglar el nostre món, i els dos sabiem que a partir de llavors un llaç d'amistat quedaria lligat per sempre.

Al final d'aquell dia, ell va quedar en pau..........i va tancar el seu camí...." i amb l'esperança de que d'açí uns anys, els seus fills puguen pensar en silenci quelcom semblant a: Hòstia, mon pare...!!!..."

2009 Gold Coast Grand Final Elite Men

Com es pot córrer un 10.000 en 29' després d'haver nedat 1.500 m i haver pedalat 40 km ?
Gaudiu de l'espectacle...!!!

Persiguiendo un sueño que nunca se hará realidad, pero nunca dejaré de SOÑAR.


Desde la habitación del Hospital Sant Pau, con una extraña mezcla de sentimientos (tristeza, miedo, alegría...) escribo para deciros, lo que todavía creo aún no he asumido por el susto del pasado domingo y el cuál, a día de hoy, todavía permanece dentro de mí.Cuando hablo de no asumir, me refiero a tener que abandonar involuntariamente el deporte de alta competición y el no poder nunca haber podido realizar o seguir luchando para hacer realidad mi SUEÑO.

Desde muy pequeña, cuando vivía en Sevilla, me sentaba las calurosas tardes en el suelo del salón a seguir a Induraín y compañía, y con 8 años pensé "quiero ser la mejor deportista en algo".No obstante, y a pesar de los 18 años dedicados al deporte de alto nivel, han sido mucho los obstáculos que hasta el pasado domingo día 6 de Agosto de 2009, he logrado superar.

Quizás el más duro, porque realmente sentí como mi vida finalizaba, sin haber disfrutado de tantas cosas de la vida, sin despedirme de los míos....tantas cosas que las percibí tan de cerca...Gracias a Takka, a la organización del triatlón de Puigcerdà, al Hospital de Puigcerdà, al helicóptero del Racc que me trasladó a Barcelona, a mi lucha...a todas las casualidades que gracias a Dios coincidieron y que han hecho posible que aquí esté para poder contarlo.

Todo comenzó en la bicicleta, a tan sólo 1 km de la transición, noté que algo no iba bien, palpitaciones y una opresión anormal en mi pecho, mis piernas y brazos no me respondían, y decidí bajarme de la bici. Aún así, quería seguir a los chicos que me adelantaban, pero veía que ni suave podría alcanzarlos porque la sensación de fatiga y debilidad iba progresando cada segundo y cada vez se hacía más intenso.Cuando me encontraron, saqué fuerzas para poder hablar y pedir ayuda para que llamaran a una ambulancia porque el malestar iba aumentando, y no sabía cuánto tiempo iba a poder aguantar y controlar esa situación. Quería que me sacaran el mono de competición, que me estaba oprimiendo y ahogando, cuando sólo era una sensación producida por la Taquicardia Ventricular que estaba sufriendo en esos momentos.Sólo quería e intentaba concentrarme en respirar FUERTE y PROFUNDAMENTE, mi corazón latía a 280 pulsaciones por minuto, notaba que se me salía del pecho y que un descuido mío o mala concentración, haría que mi corazón se frenara para siempre.A pesar de las preguntas y preguntas de los enfermeros y médicos de la ambulancia, quise simular hacerme la inconsciente para que me dejaran respirar con fuerzas e intentar no ponerme nerviosa. Hasta llegué a cerrar los ojos, pero ellos insistían y me hablaban en todo momento para cerciorarse que estaba consciente. "EL 6 DE SEPTIEMBRE VOLVÍ A NACER".

En la ambulancia y en el hospital, sólo quería mantener la respiración lo más profundamente posible y tranquila dentro de la gravedad que percibía, mi corazón se había vuelto loco y sabía que si contestaba a las preguntas de los médicos me ahogaría aún más, entonces opté por hacerme de nuevo la dormida y cerrar los ojos para que me dejaran en paz... ahora sé, que lo que no querían era que me quedara inconsciente.

En urgencias, a mi derecha de la camilla, tenía un reloj blanco con agujas negras, que la minutera marcaba -.20min, y pensé desde la salida del triatlón a -.30, llevo casi 45 min así, no sé si aguantaré mucho más...con todo mi cuerpo rígido, las piernas congeladas, la mandíbula muy dolorida, la boca seca, y secreciones en la garganta...Por fin llegó un médico vestido de calle, recuerdo muy bien su polo amarillo, le cogí su mano y sacando fuerzas de no sé dónde, le dije lo que más deseaba en ese momento: "No me quiero morir", el me contestó: "No te vas a morir".Me dijo: "mira, te voy a inyectar esto (un líquido blanco) y te vas a tranquilizar, dormir y respirarás mejor", pero yo dije que NO con la cabeza, no quería dormirme, quería respirar.Al cabo de un tiempo me desperté y la taquicardia había desaparecido.

Dolorida, y llorando como un bebé acabado de nacer, ví a mi izquierda a Seb, mi novio, empapado como si fuera él, el que se hubiera tirado a nadar vestido.NO ME LO PODÍA CREER, esa taquicardia se había detenido POR FIN!Pasada una hora vinieron los del helicóptero y me dijeron si había viajado alguna vez, les dije que no sonriendo, pero en el fondo el miedo aún lo tenía metido en el cuerpo. No recuerdo nada del viaje porque me sedaron, pero sí cuando llegué al Hospital Sant Pau, recuerdo a todos ellos y a una chica que allí nos esperaba jovencita todos muy simpáticos y amables.Creía que todo había pasado pero aún quedaban no muy buenas noticias...Primero estuve ingresada en la UCI coronaria, y pasadas más de 24 horas y una vez estable, me trasladaron a planta, con mi compañera de habitación jovencísima con 85 años, simpatiquísima y con la mente más lúcida que muchos de nosotros, la Sra.Paquita.Pero el miércoles empezaron con la primera prueba. Una RESONACIA, de la que salí llorando, hundida, porque pregunté y no supieron diagnosticar nada, sólo me comentaron que se tendrían que reunir los cardiólogos, pero que algo anormal se veía.

Llamé al Dr.Serra (cardiólogo de Sant Pau), pude hablar Dr.Emilio, Dra.Araceli (cardióloga de la BLUME de Madrid), sólo querían que me consolaran, escuchar que no sería nada grave, pero en el fondo yo sabía que no.Al día siguiente pasó el Dr. Torner, me dijo que algo anormal se veía pero que se reunirían esa misma mañana el equipo de cardiólogos de Sant Pau, y vendrían a darme noticias.Sobre las 12.30 aproximadamente volvió, se sentó, yo me puse de pie, y lo escuché.Me explicó que existía una dilatación ventricular, el ventrículo derecho más dilatado que el izquierdo y que la contracción ventricular era anormal. Escuchar esto ha sido hasta el día de hoy LO PEOR QUE ME HA PASADO.Empecé a llorar y a preguntarle si era grave, si esa enfermedad o patología iría a más, si me moriría pronto...pero el me contestó: "En ningún momento he dicho que sea grave, tenemos que seguir estudiando, hacer pruebas genéticas, y descartar lo que creemos, una displasia ventricular". Que posiblemente el deporte no haya ayudado a ésto, o que probablemente sea congénito, (tienen que estudiarlo).Pero lo que sí me explicaron fueron unas pautas muy estrictas entre todos, no tomar café, chocolate, té, evitar situaciones de estrés, de ansiedad y lo más duro, "EL MÁXIMO ESFUERZO QUE PUEDES HACER ES ANDAR", me lo dijo muy serio. Y que empezaría esa misma noche una medicación para corazón (betabloqueantes).En ese momento ni me afectó, al contrario, tenía y tengo tal susto que no quiero saber nada del deporte.Pero hoy viendo las carreras en GOLD COAST (mundial triatlón), me he entristecido, siempre pensé que algún día podría llegar ahí , donde estaban las 7 primeras.En un rinconcito de mi corazón tengo una pequeña esperanza de que se normalice y quién sabe si algún día pueda volver a intentarlo otra vez. Existe un frase que dice que la esperanza es una cosa buena, de las mejores yo creo, y las cosas buenas nunca mueren...
Desearía haber corrido el Cto. de España en mi tierra, Galicia, pero no ha podido ser, me encontraba muy bien, y sabía que si el pequeño problema de la pierna me lo permitía, podría ganar. Y así por lo menos hubiera sido mi última carrera con una pequeña victoria. Ahora, son dos noches casi sin dormir, estoy muy asustada y la medicación alomejor también ponga de su parte.Ya estoy casa, este fin de semana lo pasaré con mi familia, la que no ví, pero se que fué un trago muy duro, y quiero estar con ellos, e intentar no pensar en nada, aunque me cueste.Todo esto lo escribo con miedo, con el corazón encogido, soy consciente que tengo que ser positiva, como la Sra.Paquita me dijo, y que cambiara porque se me notaba en la cara.

Quiero agradecer a tanta gente TODO, que creo que no tengo espacio, y quizás me olvide a personas... me olvide de nombrarlas, pero no en mi interior.A los que en 18 años de mi trayectoria deportiva estuvieron acompañándome siempre, levantándome cuando me caía, me vieron siempre sonreír y les hice sonreír: MI GRAN FAMILIA (Papá, Mamá, Isa, Ana, Alf....), a los que menos años también me acompañaron (Inma, mi sobri, tíos, primos y mis amigas "las de siempre").También a todos los que me han echado una mano, me han ayudado a que pudiera seguir realizando lo que más me ha apasionado en la vida, a mis diferentes entrenadores, al actual y que más tiempo pasó conmigo Ivo Clotet, sin duda la persona más amante del DEPORTE y sobre todo del triatlón.Hace menos de un mes recuerdo que le dije: "Ivo, ¿sabes que seguiré haciendo triatlón no para participar en otra Olimpiada?, para eso NO sacrifico mi vida. Si sigo con todas, es para mejorar y mucho el resultado de la Olimpiada ATENAS 2004", pero como ya le he dicho "No ha podido ser". Creo que en el muy fondo los 2 tenemos una esperanza, aunque ninguno sepamos que ocurrirá.A los directores técnicos de mi federación, que se preocuparon y me dieron la atención que necesité, a mi Federación GALLEGA (Paco), a la Catalana también, a mi actual Club CANAL DE ISABEL II, al de "siempre" FLUVIAL DE LUGO, a los grandes amigos que me dieron este deporte y estuvieron siempre que los necesité, sobran escribir los nombres y ellos saben de sobra quienes son.A mis patrocinadores, que gracias a ellos pude vivir de esto:El más grande











A los que con algo participaron...A los médicos que me llevaron durante estos años, los de mi federación y por supuesto a los cardiólogos Dra.Araceli, Dr.Serra, al equipo de cardiológos de Sant Pau (Dr.Vinyoles, Dr.Rodriguez, Dr.Torner),a Brotons, Edu y a los que el pasado 6 de Septiembre me salvaron la vida, sin ellos no estaría escribiendo ahora, los médicos, enfermeros del Hospital de Puigcerdà, y a la organización del Triatlón.

Y como no, siempre a mi gran pareja Seb, que ha estado a mi lado en todo momento.Querida GENTE siento de corazón no haber podido jamás dedicaros un gran triunfo que SIEMPRE SOÑÉ.

P.d: Quizás tantas emociones y sentimientos en mi vida, hayan influido.

Un abrazo a todos y espero vernos por muchos años.

Pilar Hidalgo

La velocitat no és amiga de la humilitat




No és una novetat, però cada cop és fa més evident que hi ha tot un món entre velocistes i fondistes en la manera de celebrar les victòries, o fins i tot, en els gestos previs a una competició d'atletisme.

Podria ficar molts exemples, tan d'atletes actuals com d'altres que ja fa temps que van optar per la retirada, però en tots, i en cadasqun d'ells, el denominador comú a l'hora de les seves celebracions sempre és el mateix, tot depenen de la especialitat de la qual són especialistes.
Però com que els Mundials de Berlín encara els tenim a la retina, i amb imatges ben calentes encara, perquè no ficar dos exemples ben recordats per tots. L'un, l'Usain Bolt i el seu "teatret" previ al "preparat-llestos-ja" i les seves celebracions digne d'un arquer del bosc de Sherwood (qui no recorda Robin Hood), i la gran Marta Dominguez, que finalment aconseguia el somni que havia perseguit des de que era petita, ser campiona del món, amb un somriure d'orella a orella, i sense abandonar la seva mítica cinta de pèl de color rosa (antes muerta que sencilla). I vull aclarir, que ni estic en contra ni a favor de segons quines maneres de celebrar-ho, i que admiro tan la seva velocitat com la seves condicions, només destacar que entre velocistes i fondistes hi ha tot...un món.

Ara sortiran els que defensaran que tot forma part de l'espectacle, que és una manera de vendre aquest esport als empresaris audiovisuals, per aconseguir més quota de pantalla, que si més audiència, que si més....bla, bla, bla. I no els falta raó, potser si que tenen tot el dret de fer-ho, de pentinar-se les celles davant la càmera abans de la sortida, o de mirades que no saps a qui van dirigides, si esportistes que van darrera d'una pilota i quan la tenen la xuten ho fan o ho van començar a fer, perquè no ells ? estic d'acord, però tots hem de reconéixer, i a l'hora, que........La velocitat no és amiga de la humilitat !!!

Performance, it's the name of the game !!!

Amunt, amunt...!!!

La Punta de la Banya, al fons

"El burro delante...pa que no se espante..."

La font del Burgar

Dalt de tot, darrera meu La Foradada


Des del dia 11 de setembre de l'any passat, que no hi havia pujat, i la veritat, aquell dia el maleït peu ja donava simptomes de que alguna cosa no anava bé.

Ara, que ja estic entrant a la darrera fase de la recuperació, i buscant noves sensacions cada setmana, he decidit de cop i volta, ficar el peu a prova,,, amb una prova de foc...la pujada a La Foradada.

Dos hores i mitja entre la pujada i la baixada, i una mica de caminata per alli dalt, aprofitant els primer núvols de la tarde que han anat refrescant el final del dia, sobretot dalt mateix de La Foradada.

De baixada m'enganxo darrera d'un rapitenc i un manyo que feien part del camí de baixada, el mateix que jo. Trotant, i recordant-li al peu:-te'n recordes d'això de córrer ?- a que t'agrada ? doncs a que esperes a ficar-te bé el més ràpid possible ? - el peu no contesta, calla.....millor, millor que calli.

Vistes magnífiques del Delta, de les puntes de la Banya i del Fangar, els Ports, el riu....els arrossars verdosos de l'arròs....magnífic !!!

Si algú de fora no ho coneix encara, us convido, però us aviso abans......s'ha d'anar...AMUNT, AMUNT !!!

Com ho podem arreglar ?


Doncs la veritat, no en tinc ni idea, ni la FINA ( Federació Internacional de Natació) tampoc, i de moment ha optat per prohibir els banyadors "trampa" ( adjectiu que no comparteixo amb alguns mitjans, ja que qui els porten no feien trampes, eren banyadors autoritzats per la mateixa FINA, després de mesos i mesos de dura batalla legal) a partir del gener del 2.010.

I què farem amb tots aquests rècords del món que s'han batut aquests dies al Mundial de Roma ? Jo no sóc, afortunadament, qui ho ha de decidir, només em limito a opinar, i fins i tot ni m'atreveixo a dir el que realment s'hauria de fer, perquè tampoc ho tinc gens clar.

Fem "borrón y cuenta nueva"? Creem dues classificacions paral.leles, a un costat les marques amb un asterisc identificant-los com a realitzades amb els superbanyadors? Potser la decisió ha estat una mica radical, encara potser són a temps de buscar algun enginy intermig, i que eviti que en els propers Mundials o JJ.OO., la tan estimada i temuda a la vegada audiència televisa, faci mínims històrics veient com no hi ha manera de baixar les plusmarques assolides aquest 2.009. I aqui potser les grans cadenes de TV, sobretot americanes i australianes però sobretot les del nou continent, tindran molt a dir...espero i desitjo que aquest cop se'ls ocorreixi.

Ara, sempre ens quedarà el xicot de Baltimore, que sense aquests banyadors, segueix demostrant-nos, que la classe és la classe, i que res li fa perdre els papers en els moments decisius, i que tan se li'n fot que la seva societat americana tan puritana com sempre, "l'engarjolés" mediàticament després de tenir una relliscada amb els amics tastant perfums aromàtics en un lloc equivocat ( o millor dit, en un lloc on ningú tingués una càmera de fotos).

I com no, als del país de la "pandereta" també els hi ha tocat rebre, i de diferents maneres: ja els val als del CSD (Consejo Superior de Deportes), que s'autofeliciten ells mateixos d'haver destinat el major pressupost disponible a una federació minoritària com la de natació, i resulta que des de l'estiu passat, els dos medallistes A.Wildeboer i R.Muñoz estaven entrenant a l'estranger, Dinamarca i França respectivament ( cosa que em sembla bé per part dels nedadors que s'han de buscar el millor grup d'entreno possible per ells). Però llavors, de que serveix pagar aquest diners si resulta que entrenen fora ? O es que segueixen pagant els entrenadors que entrenen fora igualment ? No sé, imagino que em falta informació per opinar, però em resulta curiós...molt curiós.

Capítol apart em mereixen la gent de sincro i waterpolo....ells/elles mai fallen...i des de fa uns quants anys.També han rebut ells\elles aquest augment de pressupost per aprt del CSD?

Però realment, creieu que ho podem arreglar ? o potser millor..............volem que ho arreglin ? Vosaltres mateixos !!!

"Lo senyor Antonio", de professió trashumant



Fa unes quantes setmanes em dieuen que tenim una dinar familiar, que celebren tots els anys la meva familia política i el lloc triat igual que l'any passat, és l'origen dels més grans de la familia, concretament al poble de Fortanete ( Terol).

Aprofitant l'esdeveniment familiar, decideixo apropar-me en bicicleta, intentant travessar terres i rutes poc usuals per mi, i que fins avui no havia tingut encara el plaer de recorrer-les en bicicleta i que prometia 150 km aprox. de noves vivències i aventures.

Sortint des de casa quan encara el sol estava intentant parar el despertador, enfilo direcció Sant Rafel del Riu, Traiguera, Catí, Ares del Maestre ( no sense abans trobar-me amb la "peladilla del Coll d'Ares", Vilafranca....etc.

Abans d'arribar ja a Catí, començo a adonar-me (amb cotxe no te'n adones igual) que estic travessant terres dures, difícils...terres de conreus de blat recent segat...terres a olor de pastures....carrasques sol.litàries...pinars en mig del no res....ramats de bestiar....terres de trashumància.

Terres dures que han vist créixer a gent marcada pel sol de l'estiu i el fred de l'hivern, gent que han lluitat per poder tirar endavant en moments passats molt difícils......una generació que ha patit el que la nostra no patirà mai...gent que mai hauriem d'oblidar.

Gent com Antonio Pérez Daudén, "lo senyor Antonio", home plé de sabiduria i riquesa popular, que encara s'emociona quan recorda els sis dies que li costava baixar el ramat d'ovelles des de Fortanete fins Amposta, o els cinc dies de tornada ( la diferència d'un dia, -m'explicava, era per l'aprofitament de més hores de sol durant l'estiu), els entrebancs que tenien amb la benemèrita, entre barrancs, lligallos i canyades....gent que va patir el que no sabem, i jo intentant rememorar aquelles gestes, amb unes condicions incomparables a les d'aquells temps, injustament comparables...

Si vaig patir com mai pujant el Coll d'Ares, baix un sol de justicia, sense trobar en cap moment el ritme, buscant el cop de pedal que m'havia portat fins al peu del Coll, imagineus aquelles pastors per camins vorejats de marges empedrats, sense cap gasolinera o bar proper per fer un glop d'aigua ben fresca, o a l'hivern mateix...sense refugis fàcils de trobar...i encara gràcies a la manta que portaven a sobre per tapar-se quan el termòmetre s'enfilava cap la part més baixa...si jo vaig patir una estona ahir, què li puc explicar al "senyor Antonio" el què és patir ? no tinc ni posseixo ni la més mínima idea del que és patir...i si ho he fet, res comparable aquells temps

Robatoris a dojo: què fem? ( J.Vilagrassa)


El post és d'un familiar meu que a raó d'un cas molt pròxim li va sorgir la idea mentre parlavem encara mig afectats pel succès; el fico aqui per veure que us sembla, ho comencem a fer?

ROBATORIS A DOJO: QUE FEM?

No en parlen ni els diaris ni la televisió. Els robatoris, principalment a habitatges, són tan habituals que ja no és notícia. A més, no cal que ens informin perquè com pràcticament ens han robat a tothom ja no cal ficar-ho als diaris perquè ja ho sabem tots. A més si en parlessin els diaris segurament no ho explicarien com realment ha passat. Sempre que he conegut un esdeveniment de forma personal i/o presencial, quan ho he llegit als diaris ha estat explicat diferent.

Els que ens hem trobat la porta de la casa rebentada o ens han entrat per algun altre indret, finestres, patis de llum, terrasses, etc., sabem el que representa trobar-se la casa d’alt a baix. Calaixos trets i buidats per tot arreu, roba dels armaris escampada per tota la casa i, per suposat, manca de tos els objectes de valor, diners, joies, quadres, col·leccions, etc. etc...., valor crematístic, a la fi de relativa importància (la que cada u li hagi de donar), però l’angoixa, la impotència, la desesperació, el sentiment de desprotecció que hom sent, és quelcom que jo, que ho he patit un parell de vegades, i crec que com jo ningú pot explicar. Això no hi ha companyia d’assegurances que ho cobreixi.

I que hem de fer? Res, cridar al Mossos d’Esquadra per fer la denúncia i portar-la a la companyia d’assegurança, si la tens, per veure si recuperes algun valor i explicar-ho als amics i familiars per desfogar-te i llavors, “a mal de muchos consuelo de tontos”, te n’adones que a tothom li ha passat alguna cosa semblant: dons jo...., doncs els meus veïns..., doncs els meus pares..., doncs els sogres d’un amic... i, si vols, et pots conformar i si no vols pitjor per tu. Cada cas, i no els conec tots, et fa posar els pels de punta.

No ho puc fer més llarg, no vull jutjar als que ens governen, ni als que haurien de vigilar més, ni als que fan les lleis, ni als que les haurien de fer complir, ni al “sistema”, ni a la forma de vida que tenim. Ja ho he fet i no em serveix de res.

Tot i així tinc la sensació de que si un dia ens poguéssim ajuntar tots plegats, els afectats i els que ens vulguin recolzar, en algun lloc per fotre un crit al cel tots plegats, pot ser ens aniria bé, si més no per desfogar-nos, i si al damunt algú d’aquests que votem, per exemple, ens fes cas, ves a saber si entre tots se'ns ocorre alguna idea per millorar la situació.

Fem una plataforma? No ho sé. Alguna cosa pareguda. Recollim de moment gent afectada i preocupada pel tema i ja veurem que fem...

I com ho podem fer? De moment és qüestió que cada u vagi recollint casos pel seu entorn: família, escala, barri, poble i seria bo tenir un cens d’afectats: nom, dreça, telèfon/correu electrònic/, població i tipus de robatori i estar en contacte.

Si algun em vol escriure aportant alguna idea i, ben aviat, fer una trobada i anar ampliant la xarxa, estic a la vostra disposició. Voleu dir que no som capaços d’organitzar-nos i fer una queixa important? Un bon crit al cel no aniria malament.

Provem-ho

Baixada del Renaixement (Xerta-Tortosa)


Per als que no tingueu res previst fer el dia 25 de juliol, i esteu buscant algun prova on participar aquell cap de setmana, us recordo que aquest mateix dia es celebra la Baixada del Renaixement ( dins del marc de la Festa del Renaixement que es celebra aquells dies a Tortosa) en una distància de 15, 7 km, des de la població riu amunt de Xerta, fins l'embarcador de Tortosa.


Aquest any, la prova organitzada pel CN Tortosa amb un nou i il.lusionat equip humà, celebra la seva vuitena edició, i des d'aquí us vull animar a participar-hi, ja que com cada any nombrosos triatletes seran presents a aquesta prova clàssica a les Terres de l'Ebre durant el mes de juliol.


No cal dir, que per als que a hores d'ara la distància els faci mirar-s'ho una mica de lluny, la prova es desenvolupa a favor de corrent.....el qual disminueix notablement el temps emprat en finalitzar la prova.


Sort a tots !!!


Per més info: cliqueu aquí

I Bono va baixar a la terra......!!!






Quatre anys després, allí tornàvem a ser....el mateix lloc, diferent escenari, els mateixos actors principals........i 90.000 veus diferents però iguals al mateix temps......El Tour 360º dels U2 començava aquest cop a Barcelona.......i no ens ho podiem perdre, i així va ser.

Cursa del Llop 2.009

Tobbe, Pernilla i Alicia

Carles i la Queralt ( no sé qui dels dos estava més feliç)...la Núria no surt però també ho estava


Els quatre llops de la edició 2.009


Moment emotiu a l'arribada final...Carles Gamisans, Jordi Bort i JR Subirats abraçant-se per la fita assolida


Manolo, Javi, jo i Jaume, satisfets per la feina feta

Javi i Jaume, objectiu assolit..........!!!

Aquesta foto, jo sé que Javi se l'enmarcarà per al seu magatzem.......bravo amic !!!

Arribada de Carles Gamisans a la pujada a Caro, la cosa anava bé..............


Carles Gamisans, arribant al Portell, i repetint la seva mítica frase: " Quien dijo miedo? "

La nostra Carmeta, ella sempre somrient corri on corri...........rebaixant la seva marca en 1 minut, contentíssima.....ens esperen bons entrenaments aquest hivern.

Moments abans de la pujada a Caro, amb Ramon ( fan-supporter), Manolo, Jaume i Javi

Kiko s'està enganxant....crec que en pocs anys intentarà aconseguir el trofeu del llop.

Amb Tobbe Petterson ( Suècia)

El "gran" Txuso, ell si que en sap de disfrutar....

Carles Gamisans, abans d'iniciar la cursa de muntanya, amb final a l'Ampolla.

Amb Oriol, Eva i Sergi, després de la 1a. etapa.

Un any més, i ja van dos de seguits, que em quedo amb les ganes de participar-hi. Encara que ja fa anys vaig poder ser-hi en alguna etapa, no m'equivocaré si dic que aquesta darrera edició, la del 2.009, ha estat la que ha consolidat la prova després del seu retorn al format original, i m'ha alegrat vore com gent d'aqui de casa nostra, s'ha atrevit un cop més a seguir l'ombra i les passes del llop.

Encara recordo les paraules de Jordi Bort, dalt del podium, explicant com durant la darrera etapa en btt havien vist un llop i els havia olorat, pensant-se que aquells tres que anaven junts, ell mateix, Carles Gamisans i J.Ramon Subirats eren llops igual que ell..................la mística de la prova, seguir els passos del llop.........Hores abans, segur que havia olorat també al brillant guanyador d'aquesta edició, el roquetenc Albert Giné ( conegut per tots per Puça ), i que en els dos dies de cursa va brillar com els ulls d'aquest ferotge animal, demostrant a qui encara no el conegués, de quina pasta estava fet. Ràpid en les etapes que dominava i sòlid i constant en les que no tant...........en definitiva, mereixedor guanyador de la prova.( capítol a part mereixen les seves paraules dalt del podium......molta gent en debia estar satisfeta, però sobretot dos per damunt de totes, la seva mare i la seva estimada Tere, aquesta darrera protagonista sorpresa del final de festa.)

També vaig poder retrobar-me amb un vell amic, que feia 6 anys que no ens veiem, Tobbe Petterson de Suècia, juntament amb la seva dona Pernilla i la seva preciosa filla Alicia ( swedish 100 % ). Vam recordar vells temps, i ens vam proposar mutuament no tardar tan en vorens la propera vegada ( Kalmar 2010 ??)
Vaig disfrutar al veure com el gran amic de fatigues, Javi Cotaina, per fi assolia la seva fita, la sempre somniada pujada a Caro, que tantes vegades i vegades haviem parlat. Feia temps que no m'emocionava per un amic, ell encara no ho sap, però diumenge ho va aconseguir....Llàstima que no el vaig poder acompanyar. I com no, el gran Manolo Ramos.......este si que n'ha fet de grosses, els anys no passen per ell, bravo per als dos, bravo...!!!

Adjunto fotos dels dos dies, però les imatges amb que em vaig quedar a la meva retina no les puc ficar, les tinc gravades dins el meu cap..............espero poder-les revelar d'aquí un any....( i aqui llenço el repte ), tinc un amic que encara espera el trofeu a la seva vitrina i li vaig dir que tornariem !!!

Il bello Mario



Gràcies al descobriment de Richard Calle, i extret del seu blog, us ensenyo una broma que li van fer a Mario Cipollini una TV italiana...............és genial

Ufffff....que just.






Quatre imatges del passat dissabte, al IM 70.3 de Boise ( Idaho), als EE.UU., de la línia d'arribada, on Craig Alexander i Chris Lieto es van disputar la victòria a l'esprint.

Un dels millors corredors a peu, l'australià C.Alexander contra un els millors ciclistes del circuit IM, el nord-americà C.Lieto...i que finalment es van endur la victòria l'australià per 2 segons.
Fotos: www.idahostatesman.com

Ho sabia, ho sabia..........que tornaria !!!



Si ja ens ho diuen la gent gran: -ai fill meu, vigila que tot es torna a posar de moda, i si no d'aqui uns anys ja ho veuràs-.

I així mateix, resulta que la marca d'ulleres Oakley, ha posat al mercat un nou model, anomenat Jupiter; bé, de fet l'hi han fet un re-styling a un model de l'any 1.992, i que mira per on, en tinc jo unes, les primeres Oakley que em vaig comprar aquell any olímpic.

Així que aquest estiu aniré fashion total (versió caducada)....recordant "aquells meravellosos anys" i repetint-me cada cop que mes les ficaré...............ho sabia, ho sabia.....que tornaria!!!!

Tonight, Tonight, Tonight, Tonight I wanna be with you tonight!

No, no us estic invitant a res aquesta nit...simplement que porto uns dies que no paro de tatarejar aquesta cançó...si, molts de vosaltres segur que ja sabeu de que us estic parlant, i els que no ho sabeu encara..............a què us sona si us dic...Formentera, cervesa, ell, elles, platja, festa, bon rotllet....

Això últim és el que em dona aquesta canço, dels suecs Billie the vision & the dancers, "Summercat", canço del 2.004 que ara descobrim aqui gràcies a l'espot de TV d'una coneguda marca de cervesa. Potser els entesos ja fa uns anys que la coneixen, però com jo no ho sóc ( entés en música, només m'agrada i punt.)

Els/les que tinguin la sort aquest estiu de passar uns dies a aquesta illa, ja poden anar ambientant-se amb l'espot que he trobat sencer i que us inserto aquí mateix..........Tonight, Tonight, Tonight I wanna be with you tonight !!!!


Twitter

Finalment, he caigut en la temptació. Ara també em podreu seguir pel Twitter, fruit d'aquests dies amb tant de temps lliure, explorant i descobrint coses noves per la xarxa.

Joan Marc Fons Vilagrasa
Joan Marc Fons Vilagrasa
Crea el teu distintiu