dilluns, 27 de juliol de 2009

"Lo senyor Antonio", de professió trashumant



Fa unes quantes setmanes em dieuen que tenim una dinar familiar, que celebren tots els anys la meva familia política i el lloc triat igual que l'any passat, és l'origen dels més grans de la familia, concretament al poble de Fortanete ( Terol).

Aprofitant l'esdeveniment familiar, decideixo apropar-me en bicicleta, intentant travessar terres i rutes poc usuals per mi, i que fins avui no havia tingut encara el plaer de recorrer-les en bicicleta i que prometia 150 km aprox. de noves vivències i aventures.

Sortint des de casa quan encara el sol estava intentant parar el despertador, enfilo direcció Sant Rafel del Riu, Traiguera, Catí, Ares del Maestre ( no sense abans trobar-me amb la "peladilla del Coll d'Ares", Vilafranca....etc.

Abans d'arribar ja a Catí, començo a adonar-me (amb cotxe no te'n adones igual) que estic travessant terres dures, difícils...terres de conreus de blat recent segat...terres a olor de pastures....carrasques sol.litàries...pinars en mig del no res....ramats de bestiar....terres de trashumància.

Terres dures que han vist créixer a gent marcada pel sol de l'estiu i el fred de l'hivern, gent que han lluitat per poder tirar endavant en moments passats molt difícils......una generació que ha patit el que la nostra no patirà mai...gent que mai hauriem d'oblidar.

Gent com Antonio Pérez Daudén, "lo senyor Antonio", home plé de sabiduria i riquesa popular, que encara s'emociona quan recorda els sis dies que li costava baixar el ramat d'ovelles des de Fortanete fins Amposta, o els cinc dies de tornada ( la diferència d'un dia, -m'explicava, era per l'aprofitament de més hores de sol durant l'estiu), els entrebancs que tenien amb la benemèrita, entre barrancs, lligallos i canyades....gent que va patir el que no sabem, i jo intentant rememorar aquelles gestes, amb unes condicions incomparables a les d'aquells temps, injustament comparables...

Si vaig patir com mai pujant el Coll d'Ares, baix un sol de justicia, sense trobar en cap moment el ritme, buscant el cop de pedal que m'havia portat fins al peu del Coll, imagineus aquelles pastors per camins vorejats de marges empedrats, sense cap gasolinera o bar proper per fer un glop d'aigua ben fresca, o a l'hivern mateix...sense refugis fàcils de trobar...i encara gràcies a la manta que portaven a sobre per tapar-se quan el termòmetre s'enfilava cap la part més baixa...si jo vaig patir una estona ahir, què li puc explicar al "senyor Antonio" el què és patir ? no tinc ni posseixo ni la més mínima idea del que és patir...i si ho he fet, res comparable aquells temps

1 comentari:

jag75 ha dit...

bonic post joan marc!
No sé si encara viu, però seri interessant parlar un dia amb el correu que feia la ruta morella-castell de cabres i tota aquella zona. Jo el vaig conèixer un dia i explicava a mon pare com creuaven lo port de Torremirò algun dia a -20ºC!!! i en bicicleta!!!!

bonic post i per cert, q tal el peu?