dissabte, 25 de desembre de 2010

Un més de passat


Entremig encara d'un govern de socialistes i un altre de convergents, resacosos encara d'un hipercalòric àpat dotze hores i escaig després, una mica descontrolats, val a dir-ho, pel fet de llevar-se més tard de l'habitual, i un cop refets els nervis dels més menuts de la casa ( i algú de més gran) durant tot el dia d'ahir per l'arribada del de la barba blanca.............els contenidors de paper i cartró han vist sortir el sol atapeïts fins ben a dalt de tot, inclòs aquells que per ganduleria prefereixen deixar-ho fora d'on toca.

Matí de "bricolatge", fent veure al més menut de casa que, "-tranquil, que jo t'ajudo a muntar-ho". Ai, quins problemes...i a quines hores. No entenc encara els distintius que hi fiquen els senyors fabricants, o millor dit importadors de joguines, on indiquen a la respectiva caixa que aquella joguina en qüestió és per més grans de X anys. Crec, sincerament, que hi ha cops que haurien de ficar "+18" i amb algun curset subvencionat de bricolatge en especialitat de joguines per poder, almenys, atrevir-se a muntar-los.

I que dir del fatídic moment, en que se'ls ocorreix als més menuts, dir-te en veu de "corderet degollat"..........-Baixem al carrer? vull provar el cotxe teledirigit que m'han portat....-Uff, que no veus que avui passen catxos (els tords)? que no veus que ens quedarem gelats com un cuc?- No, no ho entenen, ni falta que fa.............i agafa la jaqueta, bufanda, gorro, guants.......agafa aire, i a fer cara de bon pare que veu com el seu fill és feliç amb el seu cotxe teledirigit, made in china evidenment. Sí, molt feliç......però els dos pelats de fred.

Menys mal, que arriba l'hora del dinar, esperant sempre aquella trucada d'aquell que diu que en deu minuts vinc i al final en són una mica més....però bé, no importa, tots a taula amb el plat davant....i mirant al costat i a totes bandes per veure si algú t'enxampa el moment en que no pots resistir picar un tros de pernil o formatge (moment culminant quan la gana apreta ja a quelles hores) i finalment, quan arriba l'inquilí d'aquella darrera cadira buida, com si s'obris la veda...........tots amb el cap assucat al plat............

Dues hores després, que si estava tot molt bó, que si ja no puc més, que si aquests Nadals no volia menjar tant, que si el de la barba blanca n'ha fet massa, que no calia tant, que si en el futur hem de ser més a taula no sabrem on ens ficarem, que si els colzes de la sopa de galets més bé semblen genolleres...etc.

I sempre amb els teus, ben mudats i ben llepats, que no falti ningú i que l'any vinent, poguem repetir de nou...un més de passat.

Que aixequi la mà el qui encara no cregui en ell













Perquè no es perdi la màgia ni la il.lusió, perquè reflexionem sobre l'afortunats que arribem a ser....i per als qui a la seva edat ,encara no hi creguin.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Gràcies Haile ( 2ona. part)


Doncs sí, gràcies per no haver avisat que després d'una setmana que anunciaves que ho deixaves, resulta que ara t'han degut ficar un bon grapat de dòlars (desconec ara mateix quina és la moneda oficial d'Etiòpia) a sobre la taula, i t'han convençut per seguir fins Londres 2.012.

Bé, almenys has tornat a riure....com tu ben bé saps, i ja no ens quedarem amb la teva cara apagada i trista de la setmana passada, quan des de Nova York ens anunciaves l'adéu.

Gràcies per no avisar....i gràcies també per tornar.

Avui en dia, ja no queda res gratis

L'expedició a Masdenverge, al complet.


Gerard, amb la copa de la 2a.


Els més petits de l'expedició

Eva Roig, segona classificada.




Mentida, a Masdenverge...sí !!!

I encara que sigui una excepció, així ens ho van poder demostrar la gent de Masdenverge (Montsià) que van organitzar dissabte passat la seva segona Cursa i Caminada popular.

Excel.lent i senzilla organització, que ens demostra un cop més, que les coses com més senzillament es fan, millor surten. Un magnífic equip de voluntaris (amb les seves llampants samarretes taronja que se'ls veia d'una hora lluny) van ajudar a fer d'aquesta cursa ( i caminada)la millor manera de passar un bon matí de dissabte de novembre. Felicitar a tots ells, l'any que vé tornarem, i encara que no sigui gratis (alguns comentaris d'algun integrant de la organització així ho va insinuar) la inscripció, no serà precisament aquesta l'excusa per no tornar.

De la meva cursa, aquest cop evitaré fer cap comentari, no per res....si no perquè tampoc poca cosa més vaig poder fer. La nostra amiga Eva Roig, segona i poc a poc agafant-li el gustet al pòdium....fins on arribarà?

Retorn a l'alta competició del presi Benja, que comença a deixar ben endarrera el maleït estiu que ha passat.....ens esperen moltes curses junts encara, i ell ja comença a veure-ho més clar.

I per últim, la guapa de casa, aquest cop lesionada, s'apuntava només a la caminada, fent algun "amago" d'atac als darrers metres de la mateixa, deixant al grup de l'escapada al seu darrera ;)

dilluns, 8 de novembre de 2010

Gràcies Haile




Mai en la vida havia vist a l'atleta Haile Gebrselassie (Etiòpia, 1973) tan serio com avui per TV, anunciant en roda de premsa la seva retirada definitiva coma atleta professional. I em resulta estrany, perquè sempre s'havia caracteritzat pel seu ampli somriure i caràcter afable amb tothom, i com no, per les seves excel.lents capacitats per córrer.

Encara recordo, no farà molts anys, quan vaig tenir l'oportunitat de poder saludar-lo personalment quan va venir a participar, i guanyar, a la Mitja Marató de Granollers. Amb una paciència infinita amb tothom que volia fer-se la foto de rigor amb ell ( aquell dia no portava jo la càmera), i poder creuar tres simples paraules d'afecte i admiració. És d'aquelles persones, qu el veus i saps que és gran, molt gran...

Atleta que ho ha guanyat tot, i que segueix tenint per molt de temps crec, el record del món de la distància en Marató, en 2:03:59 h (Berlín, 2008). Us imagineu fer 42 sèries de 1.000 a 2'56'' totes les sèries ??

Diumenge, a la marató de Nova York, es va haver de retirar per problemes físics, veient suposo que el cos ja ha dit prou per aquest petit atleta, i així ho ha anunciat avui mateix.

Se'n va un dels grans, però l'atletisme mundial està amb deute amb ell....gràcies Haile.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Prou


Quasi bé sis mesos després, quasi bé sis mesos després d'arribar-hi, finalment he pres la decisió. Tenia clar que no seria fàcil, tenia molt més clar que ho havia de fer poca poc i sens pressa.

El camí va ser llarg, molt llarg...potser més del que vaig desitjar, però un cop arribat, havia de decidir si volia seguir, o simplement, acceptar la realitat i gaudir dels records del camí i com no, de l'arribada.

No he pretés mai ser com alguns, que ho donen tot per poder arribar. Jo ja vaig donar el que havia de donar, ja vaig pagar la meva qüota, i he complert amb allò que desitjava, he complert en allò que em feia falta. Però no tots estem dotats per fer-ho; uns millors que altres, altres menys...i altres, massa sacrificis posen a sobre la taula a canvi de res, massa dies de fred i calor, massa batecs fora de tó, molts somnis, massa il.lusions...i total, quan hi arribes no ets més que ningú, no has demostrat res, no ets sents el més gran...només et sents en pau amb tu mateix, i això si que et fa sentir molt bé, i t'alleugereix força el caminar, i ho veus tot molt més clar.

Tampoc voldria dir "mai més", però la decisió està presa, madurada en silenci i pensada molt bé com dir-la. No hi tornaré, almenys a Ítaca. Ja vaig arribar-hi quasi bé fa sis mesos, i la veritat...s'està molt bé aquí. Continuarem viatjant, continuarem ficant altres il.lusions i somnis a sobre la taula, però aquests aniran molt més d'acord amb les capacitats d'un mateix. No ens enganyem........m'anava gran , molt gran. I ara no val a dir que tot està a la ment, que si vols pots, etc........sí, sí, i també està a les cames, al cor, a l'espatlla, als genolls.....i aquests es queixen massa per seguir-hi, cal escoltar-los, cal fer-los caliu.

Acaba un cicle, i en comença un altre........però fins aquí, prou !!!

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Marketing i publicitat


Un cop més, la marca d'ulleres Oakley ha donat lliçó d'una encertada estratègia de marketing avui 13 d'octubre del 2.010. Les veus en contra de la seva estratègia sortiran en el mateix moment que molts llegeixin aquest post, però ells, els de la marca americana, es basen en números, com qualsevol empresa, i jo n'he fet així ràpidament uns quants:

Un spot de 20 segons de TV a una de les cadenes d'àmbit nacional en horari de prime time costa entre 6.000 i 30.000 € . I ara venen els altres números...Quin cost en publicitat tindrien les imatges dels miners enterrats durant més de 2 mesos a Xile, sortint per veure la llum del sol de nou amb unes ulleres d'aquesta marca? I que aquestes imatges les veurem desenes de vegades aquests dies arreu de tot el món?

El que us havia dit, aquests ja van fer els números ( $$$$) quan les tasques de salvament van començar a rodar.........i els hi ha sortit bé.

Enhorabona al poble xilè, familiars dels miners i com no, a ells mateixos, avui tots veuran la llum del sol de nou. Això sí, Oakley els ajudarà una mica en el seu retorn...els seus propis beneficis en marketing també.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

2010 Kona bikes


Com Aitor se m'ha avançat ;) amb el resum de les marques de sabatilles utilitzades aquest any a l'IM de Hawaii, a mi m'ha tocat el de les marques de bicicleta:

  1. Cervélo ............468 unitats.
  2. Specialized..... 113 unitats.
  3. Trek ..................108 unitats.
  4. Scott ...................98 unitats.
  5. Felt ......................96 unitats.
Espereus a veure la pujada important per l'any vinent de la marca Specialized, i si no ja ho veureu.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Ironman Hawaii 2010


Un any més, la nit s'ha fet llarga per alguns, enganxats a l'ordinador fins ben entrada la matinada. I no ens ha decebut gens ni mica aquesta nova edició de l'Ironman de Hawaii. Primera posició per Chris McCormack, quan ja molts l'havien enterrat. Però ben justet li ha anat, ja que un dels candidats segons les apostes dels entesos els dies abans, l'alemany Andreas Raelert li ho ha ficat ben difícil fins ben bé al final. Raelert i el Rasmus Henning (DEN) crec que són les apostes sèries per noves edicions de la mítica prova a la illa de Kona, enmig del Pacífic. El danès no ha pogut respondre tampoc a les espectatives creades, com tampoc un dels meus triatletes preferits, Lietto, que paga car a la marató els ritmes que porta als 180 km de bici.

El guanyador de les dues edicions anteriors, l'australià Craig Alexander, tot i fer el 4rt. millor parcial a la marató, hauria de no perdre tant en bici veient com molts ja poden córrer ja entre 2:41 h i 2:46 h.

Brillant 7a. posició per Eneko Llanos, encara que la posició no el deurà satisfer personalment, ha de sentir-se ben orgullós pel excel.lent 2010 que ens ha ofert.

Una altra que no falla darrerament, Virginia Berasategui arribava en 4a. posició, que confirma el seu status i aspiracions en aquesta prova tot i que sembla ser que arrastra una lesió des de la edició de l'ant passat al seu peu.

I finalment, un record per Jaime, que amb 9:29 h acaba el seu segon Hawaii, i crec que serà un punt d'inflexió a partir d'ara en la seva vida com a triatleta....possiblement, encara que ell no hi estigui d'acord, hagi tocat sostre. D'ell depen ja si encara veu algun petit marge de millora, que segur que si n'hi ha, el buscarà.

I jo, un any més, repetint-me a mi mateix: si un dia em toca la loteria, ja sé on haig d'anar a passar uns 15 dies de vacances la primera lluna d'octubre.

diumenge, 26 de setembre de 2010

Un dia ho entendrà


Quan ens decidim a escriure un post en els nostres blocs, hi ha vegades en que escrivim i després busquem una foto que hi digui alguna cosa referent al text; molts cops és al revés, trobem o tenim una foto que ens diu alguna cosa i intentem plasmar-ho en quatre ratlles mal escrites o el millor redactades possible.

Reconec que aquest cop no seré original (tampoc és que ho sigui molt a sovint), i que també he començat a escriure sense saber ben bé el que vull dir, ni el que penso ara mateix. Aquets són dies de sega d'arròs a la nostra terra, dies de vent de dalt (mestral per als entesos) després d'uns dies de pluja, dies de feina i poc estar amb la família, dies en que una part de mi s'allunya una miqueta per obligació d'allò que més estimes i que, com li passa a tothom, troba tant a faltar en una tarde de diumenge com aquesta.

Els que aquesta vida ens ha regalat la fortuna de poder gaudir de l'aventura de poder tenir un fill i veure'l fer-se gran, a sovint se'ns passa pel cap pensaments que ens recorda a vegades el poc temps que creiem que sovint els hi dediquem, molt menys segurament dels que ells voldrien i que, com a la majoria de nosaltres, ens n'adonem a vegades massa tard quan veus com arriben aquells dies en que necessites veure'l saltar, jugar , riure, plorar... i per motius laborals o d'altra mena no pots estar al seu costat, i intentar a començar a explicar-li preguntes elementals que de cop et fan i no saps ben bé com explicar-li, o millor dit, que encara no t'havies plantejat el moment en que et faria aquella pregunta.

És ben cert que molt a sovint també, m'el miro i dic en veu baixa:" - que gran es fa....-" però no com a excusa per dir com de ràpid passa el temps, si no ben al contrari.....agraint que jo i els meus ho puguem veure per molts anys, i que segueixi ben mateix, amb salut i alegria, i molt d'amor entre els seus.

En una edat el que el caràcter i el geni comencen a fer-nos estralls a qualsevol moment, sempre em queda el consòl de que quan sigui gran espero que entengui el perquè de les meves negacions sobre les seves consentides demandes, i que ara em toca a mi el paper que ell també assumirà, encara que no vulgui, quan arribi el seu moment.
Creix i corre, salta i riu, no paris........jo també ric de veure't, jo també creixo de veure't riure.....!!!

dissabte, 25 de setembre de 2010

Ets molt gran "tiu"


Corria l'any 2.005, una setmana abans de que arribés a casa l'Aleix, que coneixia personalment a Jordi Vilardaga, minuts abans de la sortida de la Mitja Marató de Granollers, en un matí fred com no podia ser d'altra manera a principis de febrer, a aquella localitat del Vallès Oriental. Moltes coses hem compartit durant aquests cinc anys, menys també de les que haguessim volgut els dos, però de totes en guardo molt bon record (expedició al triatló d'Elx, alguns triatlons, travessa del Fangar, vacances pel delta que aprofitavem per veure'ns...etc).

Ell sap bé que recordo molt especialment l'abraçada que em va fer un cop vaig arribar a meta de l'Ironcat enguany, i les seves paraules mentre m'abraçava tenia jo tantes ganes de sentir-les com ell de dir-les, i finalment....el desig es va complir per part dels dos. El seu caràcter tranquilot i el seu gran cor (més gran que la seva alçada) me'l va transmetre durant el dia de la cursa: "- tu tranquil, vés fent............., que jo t'espero a l'arribada-", mentre jo li recordava la seva mítica frase un any a Lanzarote dient-li a la seva dona: " -tu vés a dutxar als nens i a donar-los el sopar que jo encara en tinc per una estona-".....



Pel camí se'ns ha quedat l'intent de la Travessa de l'Estret de Gibraltar, però els dos sabem que no hem tancat la porta a aquesta aventura per terres gaditanes, i que quan sigui oportú i si encara hi han ganes, ho empendrem de nou.

El Jordi (molts el coneixen per Hdfcat pel fòrums de la xarxa), aquest any arribava, pletòricament tot s'ha de dir, a la 4a. dimensió, aquella en la qual un baixa a la platja carregat d'estris per als nens, aquella en que a un li diuen pel carrer uns nens, "-senyor, senyor...quina hora té?", i aquella en que al veure passar una noia de bon veure, la mira de reüll i a l'instant es mira a la dona, i li fa l'ullet tot dient-li, "-tranquila, això només em portaria problemes i la ruina".

Doncs bé, per celebrar la bona nova, se li va ocórrer participar en el triatló distància IM potser més dur i conegut fins el moment, l'Embrunman de la localitat francesa del mateix nom, Embrun. Les característiques del traçat de ciclisme son totalment l'antítesi del que Jordi és amb la bici, però un cop més, ens demostrava que s'havia d'intentar, i que no hi havia res impossible. La resta d'aquesta història millor que la us expliqui ell mateix al seu bloc, on finalment va poder recollir el seu darrer regal d'aquell dia, juntament amb la Rosa, la Xènia i el Nil. Felicitats Jordi, felicitats familia !!!


dilluns, 20 de setembre de 2010

Un cant a la llibertat

La nostra societat acostuma a homenatjar i recordar persones admirades, un cop ens han deixat. Això no ha canviat ni canviarà amb els anys, i potser poc a poc seria el moment de no pensar-ho i sí en elogiar aquelles persones que realment sigui just que sentin i rebin el caliu de la gent que els aprecia.

Quan vaig iniciar el meu bloc, una de les premises que em vaig marcar, era la de no parlar de política, excepte si en algun moment puntual algun fet podia implicar la meva manera de pensar present o futura, i aportar una visió més a qualsevol tema que cregués oportú.

Un cop aclarida aquesta premisa personal i voluntària, no vull recordar a José Antonio Labordeta (1935-2010) com a personatge polític, ja sigui pel seu característic llenguatge, ja sigui per les seves formes agradessin o no, o simplement per la seva manera de fer política (com diria un que ara no recordo, des del poble i per al poble).

Prefereixo recordar-lo com aquell simpàtic i a la vegada aspre personatge, que amb una motxilla a l'esquena recorria camins i carreteres de tota la península, estirant la llengua als habitants de pobles mig abandonats i deshabitats, i fent llargues xerrades amb pastors, pagesos, grangers o simplement funcionaris que tornaven al seu poble un cop la jubilació havia aterrat a les seves llars. També, més d'un neo-rural apareixia pels seus documentals, vacil.lant de que ells vivien a la ciutat, però un cop arribaven els caps de setmana els agradava molt el poble del seu avi i canviaven les sabates de xarol per unes xiruques i un barret de palla.

Com no podia ser d'una altra manera, i si m'equivoco perdoneu, aquest espectacle el podiem deleitar per La2, canal destinat quasi de forma obligada a aquests tipus de programes (juntament amb documentals de fauna diversa i concurssos diversos a l'hora de la migdiada). Però crec que a Labordeta això no li importava, és més, crec que li devia agradar, no sentir-se tan protagonista veient-se per La Primera en ple mes d'agost a hores en que tothom, o dormia o era a la platja.

Com a cantautor, generacionalment no em considero persona oportuna per parlar-ne, és més, reconec que només coneixia un parell de cançons d'ell, però sembla ser que en aquells temps difícils i complicats, va ser un dels que va estar allí davant...rebent i aixecant la veu ( i el puny).

Avui, mentre els aragonesos ploren la seva pèrdua, molts d'ells i d'altres pobles són i som, una mica més lliures. Les seves cendres faran cap al riu Gállego, afluent del nostre Ebre....i d'aquí uns dies...potser sentirem per la riba del riu la seva cançó amb el puny enlaire abans de descansar amb les aigües de la mar.

"Las chicas son guerreras"


Foto: Fondistes Rapitencs

Ahir es va celebrar la Cursa-Caminada popular de Sant Carles de la Ràpita, organitzada pels Fondistes Rapitencs. Per motius laborals no vaig poder ser-hi, però sí que ho va fer Pili, participant en la cursa de 10 km.

Amb un temps de 0:57:23 h es va presentar a meta, i encara que no hi vaig ser, m'imagino que va arribar en bona cara, com acostuma a fer ella sempre, córrer sense apretar massa o gens l'accelerador.....bé, en part li dono la raó, si ningú la persegueix, perquè ha de córrer més ?

Bravo Pili !!!
Destacar d'aquesta cursa, que és de les poques que encara és gratuït inscriure's, gràcies als seus col-laboradors, i volen mantenir de moment fins que puguin aquest aspecte. Enhorabona.

diumenge, 1 d’agost de 2010

Cidinha Campos...genial !!! (Brasil)

Brillant intervenció de la diputada brasilera Cidinha Campos, davant l'Assamblea Legislativa de l'Estat de Rio de Janeiro (ALERJ).

Un toc intern d'atenció a polítics corruptes en una de les potències econòmiques mundials emergents com és Brasil, i que haurem de tenir molt present en els propers anys.

dijous, 22 de juliol de 2010

II Duextrem d'Amposta


Diumenge vinent, dia 25, es celebra la segona edició del Duextrem d'Amposta, que consisteix per als que no conegueu aquesta prova, en 20 km de cursa de muntanya + 53 km de btt.

L'any passat, degut a la intervenció quirúrgica del peu no hi vaig poder participar, i vaig ajudar a la gent de Montbike (organitzadors) com a voluntari. Però ja la prova em va enganxar des de fora l'any passat, i la tenia al punt de mira per al 2.010.

Amb un traçat espectacular i perquè no dir-ho, força exigent sobretot al segment de btt, em presentaré a la línia de sortida amb el simple objectiu d'acabar-la. La meva poca traça amb la btt, un recorregut força exigent sobretot a les baixades, i que l'estat de la meva Trek no és l'idoni per una cursa d'aquestes característiques, fan que em plantegi la prova com un repte més amb la mirada posada només a l'arribada a Amposta, sigui l'hora que sigui.

Donar l'enhorabona a la gent de Montbike, perquè el seu esforç i les ganes que hi han posat ( i les hores que han perdut) han fet que es consolide una atractiva prova a casa nostra, dins un marc com és la Serra del Montsià.

Per més informació: Duextrem Amposta

dimarts, 13 de juliol de 2010

Sentir-se pau

Foto: Kiko Monteverde

Ambs els anys, aprenem a mirar i valorar les coses amb prudència i sobretot a cop gelat. Ja sabem que a cop calent, les coses no les veiem de la mateixa manera, i som incapaços de valorar-les amb la mateixa profunditat....per això he tardat tant en parlar-hi, perquè necessitava baixar del núvol per saber que el que escriuria seria realment el que pensava o volia fer.

El dia 15 de maig passat, com sabeu va començar ventós....i així va acabar, però l'objectiu era clar, ben clar.....arribar a port. Finalment, i malgrat els meus inseparables problemes d'estómac, ho vaig assolir, i sincerament, no m'importa gens ni mica amb el temps que ho vaig fer...........això era el de menys. Arribar a port envoltat de la meva familia, amics i molts coneguts no té preu, i no havia pogut escollir millor lloc per fer-ho...a l'Ampolla.

Recordo moltes imatges i sons d'aquell llarg dia, persones que em van acompanyar caminant al costat quan l'estómac es va refer una mica, amics que no es volien perdre per res la meva arribada a port, coneguts que encuriosits per les meves històries sobre l'Ironcat es van atrevir a vindre a vore-les insitu, gent que feia molt de temps que no veia..............cada aplaudiment que em vau donar, cada "vinga, va!!!" que em vau dir, cada gest de patiment que va fer la vostra cara al vorem, cadasqun d'aquest gestos.......tots i cadasqun............van ser els que em van ajudar, i així ho dic literalment........"ajudar".........a assolir el meu anhelat somni.

Vaig ser un cop més a la vora de l'abandonament, els problemes amb l'estómac seguien un any més, però...........el cap em deia que volia seguir, ho havia d'intentar un cop més.........amb paciència, i poc a poc.........no em podia permetre un cop més veure d'aprop el port.....i quedar-me sense entrar-hi, sense arribar, sense el meu somni......havia hipotecat molt de temps de la meva vida per aconseguir-ho, i tenia clar, molt clar.............que havia d'arribar.

Recordo bé al primer que em vaig abraçar només arribar-hi, i recordo les seves paraules. "- ja has arribat a Ítaca." Ell sap que sempre les recordaré, sempre..............va ser molt significatiu per mi la persona qui me les va dir, però abraçar-me a la resta de la tripulació del viatge era de vital necessitat en aquells moments per mi. Al llarg dels mesos, algun cop havia visualitzat com podria ser l'arribada a port, evidenment mai és prou per imaginar-te el que realment sents en aquells moments, molts de vosaltres ho haureu experimentat en algun cop a la vida, o sigui que sabeu bé de que parlo.

Ara, un cop arribat...............tothom em pregunta el mateix........"-i ara , què?" Doncs ara, a disfrutar, a retornar el temps que els he robat a la familia durant aquest viatge, i a veure al meu fill créixer, i que un dia pugui dir ( com diran també els de Josep Bayarri )....." collons, el meu pare". Amb el seu permís, i de la mateixa manera que ell ho va dir a Roth 2.007, còpio les seves paraules per definir el meu estat un cop assolit l'objectiu:".....- puc dir-vos que ja no sóc el mateix. He canviat i ara sóc millor. Aprofita't si vols."

Estic en pau amb mi mateix, no necessito res més...............però no viuré dels records d'aquest dia, viuré d'altres viatges per fer, altres ports per arribar. !!!

dijous, 17 de juny de 2010

LIP DUB

A través del bloc de Jesús Ferré, he trobat aquest lib dub que han fet els alumnes de l'IES Els Alfacs de Sant Carles de la Ràpita, i sembla ser que són pioners.

Com bé diu Jesús al seu post, "...Que flipant que haguessen fet estes coses quan anava a l'institut!!!". Estic totalment d'acord, els de la nostra generació aspiràvem a moments divertits quan algú s'atrevia a fer alguna amenaça falsa de bomba a l'institut, o moments pre-ludòpates quan anavem a gastar-los als Jocs Estadi de Tortosa...i poca cosa més ( altres ho feien descobrint els plaers inútils de la nicotina o altres aromátics)

No coneixo a cap alumne que aparegui al lib dub, però vagi des d'aquí la meva admiració pel que han fet...perquè després no tothom fiqui a la joventut d'avui en dia dins al mateix sac.

dimecres, 16 de juny de 2010

Crack

Per als que encara s'atreveixen a sortir amb bici sense el casc posat, mireu les imatges relentitzades de la caiguda..............sobretot com impacten els caps dels ciclistes al terra.........esgarrifós !!!!


dilluns, 14 de juny de 2010

Un llop amb sabates de tacó

Amb Manolo i Ramón enmig d'un dels avituallaments. (Foto: Mauro)

Baixant pel Barranc de Fullola

El mànager ens tenia preparat orxata i coca cola fresqueta

Què hi ha més bonic que fer el que ens agrada amb amics ?? Res !!!

Dissabte passat vaig pagar la novatada, i pensant-me que no farien falta sabatilles de muntanya per fer la 2ona. etapa de la Cursa del Llop, els 32 km de muntanya entre Tortosa i l'Ampolla, vaig presentar-me a la línia de sortida amb les d'asfalt ben gastadetes i en la sola més fina que paper de fumar. Ayyyy.....no sé per a que tinc amics que em donen consells, quin cap el meu !!!

Menys mal que encara dins de tot, m'ho vaig passar com mai, i gràcies sobretot a Ramón Hdez. que va voler quedar-se en mi els últims kms. quan les plantes dels meus peus van dir prou. Gràcies Ramón, de veritat.

Ens hem proposat l'any vinent fer-la en millors condicions, sobretot ben calçats, i entrenant per muntanya (semblavem corderes coixes per aquelles baixades quan la gent que portàvem davant feia estona, de cop desapareixia quan el desnivell era favorable). Vam disfrutar com mai amb el grupet que solem entrenar per l'Ampolla ( ens feia falta Javi Cotaina, vam pensar molt en tu), amb David i Manolo, i vam disfrutar d'un dia personalment amb una calor moderada i unes vistes....bé, ja us ho podeu imaginar.

L'any vinent aniré millor calçat, no amb les sabates de tacó que protava.....és que on em pensava que anava?

Se'm oblidava...Enric Colomé i tota la gent de l'organització i voluntaris....FANTÀSTIC !!!