dijous, 22 de juliol de 2010

II Duextrem d'Amposta


Diumenge vinent, dia 25, es celebra la segona edició del Duextrem d'Amposta, que consisteix per als que no conegueu aquesta prova, en 20 km de cursa de muntanya + 53 km de btt.

L'any passat, degut a la intervenció quirúrgica del peu no hi vaig poder participar, i vaig ajudar a la gent de Montbike (organitzadors) com a voluntari. Però ja la prova em va enganxar des de fora l'any passat, i la tenia al punt de mira per al 2.010.

Amb un traçat espectacular i perquè no dir-ho, força exigent sobretot al segment de btt, em presentaré a la línia de sortida amb el simple objectiu d'acabar-la. La meva poca traça amb la btt, un recorregut força exigent sobretot a les baixades, i que l'estat de la meva Trek no és l'idoni per una cursa d'aquestes característiques, fan que em plantegi la prova com un repte més amb la mirada posada només a l'arribada a Amposta, sigui l'hora que sigui.

Donar l'enhorabona a la gent de Montbike, perquè el seu esforç i les ganes que hi han posat ( i les hores que han perdut) han fet que es consolide una atractiva prova a casa nostra, dins un marc com és la Serra del Montsià.

Per més informació: Duextrem Amposta

dimarts, 13 de juliol de 2010

Sentir-se pau

Foto: Kiko Monteverde

Ambs els anys, aprenem a mirar i valorar les coses amb prudència i sobretot a cop gelat. Ja sabem que a cop calent, les coses no les veiem de la mateixa manera, i som incapaços de valorar-les amb la mateixa profunditat....per això he tardat tant en parlar-hi, perquè necessitava baixar del núvol per saber que el que escriuria seria realment el que pensava o volia fer.

El dia 15 de maig passat, com sabeu va començar ventós....i així va acabar, però l'objectiu era clar, ben clar.....arribar a port. Finalment, i malgrat els meus inseparables problemes d'estómac, ho vaig assolir, i sincerament, no m'importa gens ni mica amb el temps que ho vaig fer...........això era el de menys. Arribar a port envoltat de la meva familia, amics i molts coneguts no té preu, i no havia pogut escollir millor lloc per fer-ho...a l'Ampolla.

Recordo moltes imatges i sons d'aquell llarg dia, persones que em van acompanyar caminant al costat quan l'estómac es va refer una mica, amics que no es volien perdre per res la meva arribada a port, coneguts que encuriosits per les meves històries sobre l'Ironcat es van atrevir a vindre a vore-les insitu, gent que feia molt de temps que no veia..............cada aplaudiment que em vau donar, cada "vinga, va!!!" que em vau dir, cada gest de patiment que va fer la vostra cara al vorem, cadasqun d'aquest gestos.......tots i cadasqun............van ser els que em van ajudar, i així ho dic literalment........"ajudar".........a assolir el meu anhelat somni.

Vaig ser un cop més a la vora de l'abandonament, els problemes amb l'estómac seguien un any més, però...........el cap em deia que volia seguir, ho havia d'intentar un cop més.........amb paciència, i poc a poc.........no em podia permetre un cop més veure d'aprop el port.....i quedar-me sense entrar-hi, sense arribar, sense el meu somni......havia hipotecat molt de temps de la meva vida per aconseguir-ho, i tenia clar, molt clar.............que havia d'arribar.

Recordo bé al primer que em vaig abraçar només arribar-hi, i recordo les seves paraules. "- ja has arribat a Ítaca." Ell sap que sempre les recordaré, sempre..............va ser molt significatiu per mi la persona qui me les va dir, però abraçar-me a la resta de la tripulació del viatge era de vital necessitat en aquells moments per mi. Al llarg dels mesos, algun cop havia visualitzat com podria ser l'arribada a port, evidenment mai és prou per imaginar-te el que realment sents en aquells moments, molts de vosaltres ho haureu experimentat en algun cop a la vida, o sigui que sabeu bé de que parlo.

Ara, un cop arribat...............tothom em pregunta el mateix........"-i ara , què?" Doncs ara, a disfrutar, a retornar el temps que els he robat a la familia durant aquest viatge, i a veure al meu fill créixer, i que un dia pugui dir ( com diran també els de Josep Bayarri )....." collons, el meu pare". Amb el seu permís, i de la mateixa manera que ell ho va dir a Roth 2.007, còpio les seves paraules per definir el meu estat un cop assolit l'objectiu:".....- puc dir-vos que ja no sóc el mateix. He canviat i ara sóc millor. Aprofita't si vols."

Estic en pau amb mi mateix, no necessito res més...............però no viuré dels records d'aquest dia, viuré d'altres viatges per fer, altres ports per arribar. !!!