dimarts, 13 de juliol de 2010

Sentir-se pau

Foto: Kiko Monteverde

Ambs els anys, aprenem a mirar i valorar les coses amb prudència i sobretot a cop gelat. Ja sabem que a cop calent, les coses no les veiem de la mateixa manera, i som incapaços de valorar-les amb la mateixa profunditat....per això he tardat tant en parlar-hi, perquè necessitava baixar del núvol per saber que el que escriuria seria realment el que pensava o volia fer.

El dia 15 de maig passat, com sabeu va començar ventós....i així va acabar, però l'objectiu era clar, ben clar.....arribar a port. Finalment, i malgrat els meus inseparables problemes d'estómac, ho vaig assolir, i sincerament, no m'importa gens ni mica amb el temps que ho vaig fer...........això era el de menys. Arribar a port envoltat de la meva familia, amics i molts coneguts no té preu, i no havia pogut escollir millor lloc per fer-ho...a l'Ampolla.

Recordo moltes imatges i sons d'aquell llarg dia, persones que em van acompanyar caminant al costat quan l'estómac es va refer una mica, amics que no es volien perdre per res la meva arribada a port, coneguts que encuriosits per les meves històries sobre l'Ironcat es van atrevir a vindre a vore-les insitu, gent que feia molt de temps que no veia..............cada aplaudiment que em vau donar, cada "vinga, va!!!" que em vau dir, cada gest de patiment que va fer la vostra cara al vorem, cadasqun d'aquest gestos.......tots i cadasqun............van ser els que em van ajudar, i així ho dic literalment........"ajudar".........a assolir el meu anhelat somni.

Vaig ser un cop més a la vora de l'abandonament, els problemes amb l'estómac seguien un any més, però...........el cap em deia que volia seguir, ho havia d'intentar un cop més.........amb paciència, i poc a poc.........no em podia permetre un cop més veure d'aprop el port.....i quedar-me sense entrar-hi, sense arribar, sense el meu somni......havia hipotecat molt de temps de la meva vida per aconseguir-ho, i tenia clar, molt clar.............que havia d'arribar.

Recordo bé al primer que em vaig abraçar només arribar-hi, i recordo les seves paraules. "- ja has arribat a Ítaca." Ell sap que sempre les recordaré, sempre..............va ser molt significatiu per mi la persona qui me les va dir, però abraçar-me a la resta de la tripulació del viatge era de vital necessitat en aquells moments per mi. Al llarg dels mesos, algun cop havia visualitzat com podria ser l'arribada a port, evidenment mai és prou per imaginar-te el que realment sents en aquells moments, molts de vosaltres ho haureu experimentat en algun cop a la vida, o sigui que sabeu bé de que parlo.

Ara, un cop arribat...............tothom em pregunta el mateix........"-i ara , què?" Doncs ara, a disfrutar, a retornar el temps que els he robat a la familia durant aquest viatge, i a veure al meu fill créixer, i que un dia pugui dir ( com diran també els de Josep Bayarri )....." collons, el meu pare". Amb el seu permís, i de la mateixa manera que ell ho va dir a Roth 2.007, còpio les seves paraules per definir el meu estat un cop assolit l'objectiu:".....- puc dir-vos que ja no sóc el mateix. He canviat i ara sóc millor. Aprofita't si vols."

Estic en pau amb mi mateix, no necessito res més...............però no viuré dels records d'aquest dia, viuré d'altres viatges per fer, altres ports per arribar. !!!

4 comentaris:

jose maria ha dit...

Cada viatge del que tornem ens fa mes forts i veure la nostra terra d'una altra manera.
El teu viatge es un exemple per als que vulguen arribar a on tu has arribat, o a qualsevol altre port.
Gràcies

jag75 ha dit...

boniques paraules i les robades les "re-robaré" aviat.

plantejat el que vulguis, saps que molts de lluny, prop, seguida o intermitenment.... estarem amb tu.

una abraçada molt forta i ànims.

Barón de Benta'ko Erreka ha dit...

que planta tiene mi amigo el finisher¡¡¡¡¡

Anònim ha dit...

Joan Marc, tú com sempre em fas netejar el llagrimal. T'...