diumenge, 26 de setembre de 2010

Un dia ho entendrà


Quan ens decidim a escriure un post en els nostres blocs, hi ha vegades en que escrivim i després busquem una foto que hi digui alguna cosa referent al text; molts cops és al revés, trobem o tenim una foto que ens diu alguna cosa i intentem plasmar-ho en quatre ratlles mal escrites o el millor redactades possible.

Reconec que aquest cop no seré original (tampoc és que ho sigui molt a sovint), i que també he començat a escriure sense saber ben bé el que vull dir, ni el que penso ara mateix. Aquets són dies de sega d'arròs a la nostra terra, dies de vent de dalt (mestral per als entesos) després d'uns dies de pluja, dies de feina i poc estar amb la família, dies en que una part de mi s'allunya una miqueta per obligació d'allò que més estimes i que, com li passa a tothom, troba tant a faltar en una tarde de diumenge com aquesta.

Els que aquesta vida ens ha regalat la fortuna de poder gaudir de l'aventura de poder tenir un fill i veure'l fer-se gran, a sovint se'ns passa pel cap pensaments que ens recorda a vegades el poc temps que creiem que sovint els hi dediquem, molt menys segurament dels que ells voldrien i que, com a la majoria de nosaltres, ens n'adonem a vegades massa tard quan veus com arriben aquells dies en que necessites veure'l saltar, jugar , riure, plorar... i per motius laborals o d'altra mena no pots estar al seu costat, i intentar a començar a explicar-li preguntes elementals que de cop et fan i no saps ben bé com explicar-li, o millor dit, que encara no t'havies plantejat el moment en que et faria aquella pregunta.

És ben cert que molt a sovint també, m'el miro i dic en veu baixa:" - que gran es fa....-" però no com a excusa per dir com de ràpid passa el temps, si no ben al contrari.....agraint que jo i els meus ho puguem veure per molts anys, i que segueixi ben mateix, amb salut i alegria, i molt d'amor entre els seus.

En una edat el que el caràcter i el geni comencen a fer-nos estralls a qualsevol moment, sempre em queda el consòl de que quan sigui gran espero que entengui el perquè de les meves negacions sobre les seves consentides demandes, i que ara em toca a mi el paper que ell també assumirà, encara que no vulgui, quan arribi el seu moment.
Creix i corre, salta i riu, no paris........jo també ric de veure't, jo també creixo de veure't riure.....!!!

dissabte, 25 de setembre de 2010

Ets molt gran "tiu"


Corria l'any 2.005, una setmana abans de que arribés a casa l'Aleix, que coneixia personalment a Jordi Vilardaga, minuts abans de la sortida de la Mitja Marató de Granollers, en un matí fred com no podia ser d'altra manera a principis de febrer, a aquella localitat del Vallès Oriental. Moltes coses hem compartit durant aquests cinc anys, menys també de les que haguessim volgut els dos, però de totes en guardo molt bon record (expedició al triatló d'Elx, alguns triatlons, travessa del Fangar, vacances pel delta que aprofitavem per veure'ns...etc).

Ell sap bé que recordo molt especialment l'abraçada que em va fer un cop vaig arribar a meta de l'Ironcat enguany, i les seves paraules mentre m'abraçava tenia jo tantes ganes de sentir-les com ell de dir-les, i finalment....el desig es va complir per part dels dos. El seu caràcter tranquilot i el seu gran cor (més gran que la seva alçada) me'l va transmetre durant el dia de la cursa: "- tu tranquil, vés fent............., que jo t'espero a l'arribada-", mentre jo li recordava la seva mítica frase un any a Lanzarote dient-li a la seva dona: " -tu vés a dutxar als nens i a donar-los el sopar que jo encara en tinc per una estona-".....



Pel camí se'ns ha quedat l'intent de la Travessa de l'Estret de Gibraltar, però els dos sabem que no hem tancat la porta a aquesta aventura per terres gaditanes, i que quan sigui oportú i si encara hi han ganes, ho empendrem de nou.

El Jordi (molts el coneixen per Hdfcat pel fòrums de la xarxa), aquest any arribava, pletòricament tot s'ha de dir, a la 4a. dimensió, aquella en la qual un baixa a la platja carregat d'estris per als nens, aquella en que a un li diuen pel carrer uns nens, "-senyor, senyor...quina hora té?", i aquella en que al veure passar una noia de bon veure, la mira de reüll i a l'instant es mira a la dona, i li fa l'ullet tot dient-li, "-tranquila, això només em portaria problemes i la ruina".

Doncs bé, per celebrar la bona nova, se li va ocórrer participar en el triatló distància IM potser més dur i conegut fins el moment, l'Embrunman de la localitat francesa del mateix nom, Embrun. Les característiques del traçat de ciclisme son totalment l'antítesi del que Jordi és amb la bici, però un cop més, ens demostrava que s'havia d'intentar, i que no hi havia res impossible. La resta d'aquesta història millor que la us expliqui ell mateix al seu bloc, on finalment va poder recollir el seu darrer regal d'aquell dia, juntament amb la Rosa, la Xènia i el Nil. Felicitats Jordi, felicitats familia !!!


dilluns, 20 de setembre de 2010

Un cant a la llibertat

La nostra societat acostuma a homenatjar i recordar persones admirades, un cop ens han deixat. Això no ha canviat ni canviarà amb els anys, i potser poc a poc seria el moment de no pensar-ho i sí en elogiar aquelles persones que realment sigui just que sentin i rebin el caliu de la gent que els aprecia.

Quan vaig iniciar el meu bloc, una de les premises que em vaig marcar, era la de no parlar de política, excepte si en algun moment puntual algun fet podia implicar la meva manera de pensar present o futura, i aportar una visió més a qualsevol tema que cregués oportú.

Un cop aclarida aquesta premisa personal i voluntària, no vull recordar a José Antonio Labordeta (1935-2010) com a personatge polític, ja sigui pel seu característic llenguatge, ja sigui per les seves formes agradessin o no, o simplement per la seva manera de fer política (com diria un que ara no recordo, des del poble i per al poble).

Prefereixo recordar-lo com aquell simpàtic i a la vegada aspre personatge, que amb una motxilla a l'esquena recorria camins i carreteres de tota la península, estirant la llengua als habitants de pobles mig abandonats i deshabitats, i fent llargues xerrades amb pastors, pagesos, grangers o simplement funcionaris que tornaven al seu poble un cop la jubilació havia aterrat a les seves llars. També, més d'un neo-rural apareixia pels seus documentals, vacil.lant de que ells vivien a la ciutat, però un cop arribaven els caps de setmana els agradava molt el poble del seu avi i canviaven les sabates de xarol per unes xiruques i un barret de palla.

Com no podia ser d'una altra manera, i si m'equivoco perdoneu, aquest espectacle el podiem deleitar per La2, canal destinat quasi de forma obligada a aquests tipus de programes (juntament amb documentals de fauna diversa i concurssos diversos a l'hora de la migdiada). Però crec que a Labordeta això no li importava, és més, crec que li devia agradar, no sentir-se tan protagonista veient-se per La Primera en ple mes d'agost a hores en que tothom, o dormia o era a la platja.

Com a cantautor, generacionalment no em considero persona oportuna per parlar-ne, és més, reconec que només coneixia un parell de cançons d'ell, però sembla ser que en aquells temps difícils i complicats, va ser un dels que va estar allí davant...rebent i aixecant la veu ( i el puny).

Avui, mentre els aragonesos ploren la seva pèrdua, molts d'ells i d'altres pobles són i som, una mica més lliures. Les seves cendres faran cap al riu Gállego, afluent del nostre Ebre....i d'aquí uns dies...potser sentirem per la riba del riu la seva cançó amb el puny enlaire abans de descansar amb les aigües de la mar.

"Las chicas son guerreras"


Foto: Fondistes Rapitencs

Ahir es va celebrar la Cursa-Caminada popular de Sant Carles de la Ràpita, organitzada pels Fondistes Rapitencs. Per motius laborals no vaig poder ser-hi, però sí que ho va fer Pili, participant en la cursa de 10 km.

Amb un temps de 0:57:23 h es va presentar a meta, i encara que no hi vaig ser, m'imagino que va arribar en bona cara, com acostuma a fer ella sempre, córrer sense apretar massa o gens l'accelerador.....bé, en part li dono la raó, si ningú la persegueix, perquè ha de córrer més ?

Bravo Pili !!!
Destacar d'aquesta cursa, que és de les poques que encara és gratuït inscriure's, gràcies als seus col-laboradors, i volen mantenir de moment fins que puguin aquest aspecte. Enhorabona.