dissabte, 25 de setembre de 2010

Ets molt gran "tiu"


Corria l'any 2.005, una setmana abans de que arribés a casa l'Aleix, que coneixia personalment a Jordi Vilardaga, minuts abans de la sortida de la Mitja Marató de Granollers, en un matí fred com no podia ser d'altra manera a principis de febrer, a aquella localitat del Vallès Oriental. Moltes coses hem compartit durant aquests cinc anys, menys també de les que haguessim volgut els dos, però de totes en guardo molt bon record (expedició al triatló d'Elx, alguns triatlons, travessa del Fangar, vacances pel delta que aprofitavem per veure'ns...etc).

Ell sap bé que recordo molt especialment l'abraçada que em va fer un cop vaig arribar a meta de l'Ironcat enguany, i les seves paraules mentre m'abraçava tenia jo tantes ganes de sentir-les com ell de dir-les, i finalment....el desig es va complir per part dels dos. El seu caràcter tranquilot i el seu gran cor (més gran que la seva alçada) me'l va transmetre durant el dia de la cursa: "- tu tranquil, vés fent............., que jo t'espero a l'arribada-", mentre jo li recordava la seva mítica frase un any a Lanzarote dient-li a la seva dona: " -tu vés a dutxar als nens i a donar-los el sopar que jo encara en tinc per una estona-".....



Pel camí se'ns ha quedat l'intent de la Travessa de l'Estret de Gibraltar, però els dos sabem que no hem tancat la porta a aquesta aventura per terres gaditanes, i que quan sigui oportú i si encara hi han ganes, ho empendrem de nou.

El Jordi (molts el coneixen per Hdfcat pel fòrums de la xarxa), aquest any arribava, pletòricament tot s'ha de dir, a la 4a. dimensió, aquella en la qual un baixa a la platja carregat d'estris per als nens, aquella en que a un li diuen pel carrer uns nens, "-senyor, senyor...quina hora té?", i aquella en que al veure passar una noia de bon veure, la mira de reüll i a l'instant es mira a la dona, i li fa l'ullet tot dient-li, "-tranquila, això només em portaria problemes i la ruina".

Doncs bé, per celebrar la bona nova, se li va ocórrer participar en el triatló distància IM potser més dur i conegut fins el moment, l'Embrunman de la localitat francesa del mateix nom, Embrun. Les característiques del traçat de ciclisme son totalment l'antítesi del que Jordi és amb la bici, però un cop més, ens demostrava que s'havia d'intentar, i que no hi havia res impossible. La resta d'aquesta història millor que la us expliqui ell mateix al seu bloc, on finalment va poder recollir el seu darrer regal d'aquell dia, juntament amb la Rosa, la Xènia i el Nil. Felicitats Jordi, felicitats familia !!!