dilluns, 20 de setembre de 2010

Un cant a la llibertat

La nostra societat acostuma a homenatjar i recordar persones admirades, un cop ens han deixat. Això no ha canviat ni canviarà amb els anys, i potser poc a poc seria el moment de no pensar-ho i sí en elogiar aquelles persones que realment sigui just que sentin i rebin el caliu de la gent que els aprecia.

Quan vaig iniciar el meu bloc, una de les premises que em vaig marcar, era la de no parlar de política, excepte si en algun moment puntual algun fet podia implicar la meva manera de pensar present o futura, i aportar una visió més a qualsevol tema que cregués oportú.

Un cop aclarida aquesta premisa personal i voluntària, no vull recordar a José Antonio Labordeta (1935-2010) com a personatge polític, ja sigui pel seu característic llenguatge, ja sigui per les seves formes agradessin o no, o simplement per la seva manera de fer política (com diria un que ara no recordo, des del poble i per al poble).

Prefereixo recordar-lo com aquell simpàtic i a la vegada aspre personatge, que amb una motxilla a l'esquena recorria camins i carreteres de tota la península, estirant la llengua als habitants de pobles mig abandonats i deshabitats, i fent llargues xerrades amb pastors, pagesos, grangers o simplement funcionaris que tornaven al seu poble un cop la jubilació havia aterrat a les seves llars. També, més d'un neo-rural apareixia pels seus documentals, vacil.lant de que ells vivien a la ciutat, però un cop arribaven els caps de setmana els agradava molt el poble del seu avi i canviaven les sabates de xarol per unes xiruques i un barret de palla.

Com no podia ser d'una altra manera, i si m'equivoco perdoneu, aquest espectacle el podiem deleitar per La2, canal destinat quasi de forma obligada a aquests tipus de programes (juntament amb documentals de fauna diversa i concurssos diversos a l'hora de la migdiada). Però crec que a Labordeta això no li importava, és més, crec que li devia agradar, no sentir-se tan protagonista veient-se per La Primera en ple mes d'agost a hores en que tothom, o dormia o era a la platja.

Com a cantautor, generacionalment no em considero persona oportuna per parlar-ne, és més, reconec que només coneixia un parell de cançons d'ell, però sembla ser que en aquells temps difícils i complicats, va ser un dels que va estar allí davant...rebent i aixecant la veu ( i el puny).

Avui, mentre els aragonesos ploren la seva pèrdua, molts d'ells i d'altres pobles són i som, una mica més lliures. Les seves cendres faran cap al riu Gállego, afluent del nostre Ebre....i d'aquí uns dies...potser sentirem per la riba del riu la seva cançó amb el puny enlaire abans de descansar amb les aigües de la mar.