diumenge, 26 de setembre de 2010

Un dia ho entendrà


Quan ens decidim a escriure un post en els nostres blocs, hi ha vegades en que escrivim i després busquem una foto que hi digui alguna cosa referent al text; molts cops és al revés, trobem o tenim una foto que ens diu alguna cosa i intentem plasmar-ho en quatre ratlles mal escrites o el millor redactades possible.

Reconec que aquest cop no seré original (tampoc és que ho sigui molt a sovint), i que també he començat a escriure sense saber ben bé el que vull dir, ni el que penso ara mateix. Aquets són dies de sega d'arròs a la nostra terra, dies de vent de dalt (mestral per als entesos) després d'uns dies de pluja, dies de feina i poc estar amb la família, dies en que una part de mi s'allunya una miqueta per obligació d'allò que més estimes i que, com li passa a tothom, troba tant a faltar en una tarde de diumenge com aquesta.

Els que aquesta vida ens ha regalat la fortuna de poder gaudir de l'aventura de poder tenir un fill i veure'l fer-se gran, a sovint se'ns passa pel cap pensaments que ens recorda a vegades el poc temps que creiem que sovint els hi dediquem, molt menys segurament dels que ells voldrien i que, com a la majoria de nosaltres, ens n'adonem a vegades massa tard quan veus com arriben aquells dies en que necessites veure'l saltar, jugar , riure, plorar... i per motius laborals o d'altra mena no pots estar al seu costat, i intentar a començar a explicar-li preguntes elementals que de cop et fan i no saps ben bé com explicar-li, o millor dit, que encara no t'havies plantejat el moment en que et faria aquella pregunta.

És ben cert que molt a sovint també, m'el miro i dic en veu baixa:" - que gran es fa....-" però no com a excusa per dir com de ràpid passa el temps, si no ben al contrari.....agraint que jo i els meus ho puguem veure per molts anys, i que segueixi ben mateix, amb salut i alegria, i molt d'amor entre els seus.

En una edat el que el caràcter i el geni comencen a fer-nos estralls a qualsevol moment, sempre em queda el consòl de que quan sigui gran espero que entengui el perquè de les meves negacions sobre les seves consentides demandes, i que ara em toca a mi el paper que ell també assumirà, encara que no vulgui, quan arribi el seu moment.
Creix i corre, salta i riu, no paris........jo també ric de veure't, jo també creixo de veure't riure.....!!!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Una mare.Quines paraules mes boniques pero el temps passa molt depresa,i els moments san d'aprofita,no esperes que ho entengua de gran,ara es el moment.
Salut i pedals com dieu vosaltres.

Camí de Roth ha dit...

Gallina de piel!

Una abraçada, germà del nord!

Manu ha dit...

És clar que ho entendrà, igual que nosaltres entenem ara els nostres pares. La roda gira i gira i no para, i sempre fa el mateix moviment sobre terrenys diferents: el cicle es va repetint, amb generacions diferents.

El secret és gaudir del camí i dels que t'hi trobes, però que t'haig de dir a tu de gaudir del viatge, oi?