Quasi bé sis mesos després, quasi bé sis mesos després d'arribar-hi, finalment he pres la decisió. Tenia clar que no seria fàcil, tenia molt més clar que ho havia de fer poca poc i sens pressa.
El camí va ser llarg, molt llarg...potser més del que vaig desitjar, però un cop arribat, havia de decidir si volia seguir, o simplement, acceptar la realitat i gaudir dels records del camí i com no, de l'arribada.
No he pretés mai ser com alguns, que ho donen tot per poder arribar. Jo ja vaig donar el que havia de donar, ja vaig pagar la meva qüota, i he complert amb allò que desitjava, he complert en allò que em feia falta. Però no tots estem dotats per fer-ho; uns millors que altres, altres menys...i altres, massa sacrificis posen a sobre la taula a canvi de res, massa dies de fred i calor, massa batecs fora de tó, molts somnis, massa il.lusions...i total, quan hi arribes no ets més que ningú, no has demostrat res, no ets sents el més gran...només et sents en pau amb tu mateix, i això si que et fa sentir molt bé, i t'alleugereix força el caminar, i ho veus tot molt més clar.
Tampoc voldria dir "mai més", però la decisió està presa, madurada en silenci i pensada molt bé com dir-la. No hi tornaré, almenys a Ítaca. Ja vaig arribar-hi quasi bé fa sis mesos, i la veritat...s'està molt bé aquí. Continuarem viatjant, continuarem ficant altres il.lusions i somnis a sobre la taula, però aquests aniran molt més d'acord amb les capacitats d'un mateix. No ens enganyem........m'anava gran , molt gran. I ara no val a dir que tot està a la ment, que si vols pots, etc........sí, sí, i també està a les cames, al cor, a l'espatlla, als genolls.....i aquests es queixen massa per seguir-hi, cal escoltar-los, cal fer-los caliu.
Acaba un cicle, i en comença un altre........però fins aquí, prou !!!
