dijous, 28 d’abril de 2011

Serà per mi, tu no te l'hauràs de ficar




Un dia qualsevol entre setmana, d'aquells en que pel matí encara surts amb una jaqueta i a migdia ja et sobra, i et puges les mànigues de la camisa, i aquells més joves/jovenetes ja van pel carrer com si fossim a 10 de juliol......anàvem Aleix i jo fent un parell d'encàrrecs pel carrer...però no era un dia qualsevol, si més no, per molta gent era un dia important, i sobretot ho era més cada cop que ens apropàvem a l'hora.


Encara que un sigui ateu futbolísticament parlant (religiosament està clar), no pot tancar els ulls ni tapar-se les orelles davant la realitat ni la evidència, i si a aquelles hores molta gent anava pel carrer amb la camiseta del Barça posada, era perquè possiblement se'n preparava una de grossa i bona .


Els ulls d'Aleix cada cop s'obrien més davant aquells símptomes del que passaria més tard. I finalment, com a bon estratega a pesar de la seva curta edat, no va poder aguantar més i va haver de preguntar:



-Papa, ja ho sé que a tu no t'agrada, però...


-Què vols dir Aleix?


-Que......deu ser molt guai tenir i portar una camiseta del Barça, no? ( amb careta de corderet degollat).


-Ehhhh?


-Que............m'agradaria tenir-ne una a mi tambè.


-(Glupssss)....jo és que...........


-Però serà per mi, tu no te l'hauràs de ficar


-Si home, només em faltaria això.....


-(silenci)


-(més silenci)


-(més careta de pena o corderet degollat)


-Bé, som-hi...anem a la botiga i en comprem una. (buffff, la que em caurà a sobre)



Aleix, ha vist part del partit amb la camiseta posada (la son li ha pogut més al final), ha dormit amb ella i aquest matí al col.legi tambè posada.


Finalment, l'amor de pare ha pogut més que les meves conviccions.....però veure'l tan feliç no té preu, i ara ja podrà ficar-se-la els dies que tocarà....una altra cosa serà que sigui correcte o no que vegi el que fan els seus idols, i que no imiti o intenti imitar el que fan els jugadors a sobre la gespa, que poc exemple o gens donen als més petits, però aquesta és una altra batalla....possiblement perduda.

dimarts, 5 d’abril de 2011

I per a què en voliem tant?



No seré jo el que ha descobert, que darrerament podem veure en moltes proves esportives, llistes i llistes de gent esperant per participar, i fins i tot, segons en quines, llargues llistes d'espera per ser un dels afortunats en tenir un plaça per ocupar dins la llista oficial de participants.


I tampoc no seré jo el que ara descobriré, val a dir, els preus que s'estant pagant per poder participar en una prova a un any vista, amb el hàndicap afegit de que no sabem com estarem d'aquí un any, i quin serà, ja no tant l'estat de forma com sí la motivació i ganes de participar-hi com feia un any quan vam transferir XXX euros del nostre compte en concepte de inscripció, hipotecant tot el treball i esforç d'un any en un sol dia. Tots els que heu participat o participareu, sabeu bé del que parlo. I compte, no vull amb això dir que estic en contra, com sembla que pugui ser, és més, n'he estat un dels participants de tot aquest circ i seria hipòcrita criticar allò que he predicat. Només, intento obrir un debat racional amb tots aquells que en som partíceps, i iniciar un llarg camí (potser utòpic) de retornar a les arrels.


I no només m'he fixat amb proves de triatló; si mirem, podem fins i tot trobar marxes cicloturistes, maratons, proves d'ultrafons...etc. Però en referència al triatló, sobretot en llarga distància, sí que m'he adonat que van sorgint proves, no diré noves perquè aquest esport és relativament nou encara, que busquen circuits durs de veritat. Evidenment, que la duresa és relativa, però no m'equivocaria de molt si afirmés que sembla ser que tots busquin "el més", intentant "ajudar" als seus participants a trobar els seus límits, quan molts d'aquests possiblement estiguin molt més prop del que ens pensem, i potser s'hauria de trobar la manera i forma de "ajudar" a no buscar aquests límits i ser més coherent amb el que som i el que tenim dins el nostre cos.


Com retrobar les arrels? com tornar a proves molt menys exigents físicament? És difícil explicar aquest "com", tant com voler anar a 110 km/h per l'autopista, quan la majoria hem anat a 130 km/h la majoria del temps.


Potser ens faltaria una bona cura d'humilitat, i buscar allò que el nostre cos pot digerir bé, i no voler "imitar" allò que l'altre ha pogut digerir bé. Potser el dia que trobem la fòrmula exacta per poder mesurar els nostres límits, segurament no siguem més feliços, però sí més justos amb nosaltres mateixos, i potser sí, aquell dia ...ens preguntarem un cop més....i per a què en voliem tant?