dimarts, 5 d’abril de 2011

I per a què en voliem tant?



No seré jo el que ha descobert, que darrerament podem veure en moltes proves esportives, llistes i llistes de gent esperant per participar, i fins i tot, segons en quines, llargues llistes d'espera per ser un dels afortunats en tenir un plaça per ocupar dins la llista oficial de participants.


I tampoc no seré jo el que ara descobriré, val a dir, els preus que s'estant pagant per poder participar en una prova a un any vista, amb el hàndicap afegit de que no sabem com estarem d'aquí un any, i quin serà, ja no tant l'estat de forma com sí la motivació i ganes de participar-hi com feia un any quan vam transferir XXX euros del nostre compte en concepte de inscripció, hipotecant tot el treball i esforç d'un any en un sol dia. Tots els que heu participat o participareu, sabeu bé del que parlo. I compte, no vull amb això dir que estic en contra, com sembla que pugui ser, és més, n'he estat un dels participants de tot aquest circ i seria hipòcrita criticar allò que he predicat. Només, intento obrir un debat racional amb tots aquells que en som partíceps, i iniciar un llarg camí (potser utòpic) de retornar a les arrels.


I no només m'he fixat amb proves de triatló; si mirem, podem fins i tot trobar marxes cicloturistes, maratons, proves d'ultrafons...etc. Però en referència al triatló, sobretot en llarga distància, sí que m'he adonat que van sorgint proves, no diré noves perquè aquest esport és relativament nou encara, que busquen circuits durs de veritat. Evidenment, que la duresa és relativa, però no m'equivocaria de molt si afirmés que sembla ser que tots busquin "el més", intentant "ajudar" als seus participants a trobar els seus límits, quan molts d'aquests possiblement estiguin molt més prop del que ens pensem, i potser s'hauria de trobar la manera i forma de "ajudar" a no buscar aquests límits i ser més coherent amb el que som i el que tenim dins el nostre cos.


Com retrobar les arrels? com tornar a proves molt menys exigents físicament? És difícil explicar aquest "com", tant com voler anar a 110 km/h per l'autopista, quan la majoria hem anat a 130 km/h la majoria del temps.


Potser ens faltaria una bona cura d'humilitat, i buscar allò que el nostre cos pot digerir bé, i no voler "imitar" allò que l'altre ha pogut digerir bé. Potser el dia que trobem la fòrmula exacta per poder mesurar els nostres límits, segurament no siguem més feliços, però sí més justos amb nosaltres mateixos, i potser sí, aquell dia ...ens preguntarem un cop més....i per a què en voliem tant?